Quan esclata el que no es pot callar més
Totes les famílies, ho semblin o no, tenen els seus alts i baixos, les seves pròpies batalles. Amb el pas del temps, es pensa que les desavinences entre uns i altres s’aniran calmant i desapareixeran, però gairebé sempre, allò que mai s’ha parlat queda enquistat a dins fins que un dia surt tot. I la majoria de les vegades, quan esclata el conflicte no és el millor moment per a ningú.
Ferran Utzet porta el text de Baptiste Amann (traduït per Carles Batlle) a Catalunya, concretament a una casa reformada en un poble on una parella que estan en edat de jubilació han decidit endegar una fleca orgànica. Allà, per celebrar l’aniversari d’ell, s’ajuntarà tota la família: les tres filles, les seves parelles i les netes. El que hauria de ser una celebració es torna en un dinar de retrets i pensaments dits en veu alta, de les filles cap als pares, però també cap a les seves parelles i viceversa. I mentre discuteixen, han oblidat l’aniversari i potser alguna cosa més.
Es tracta d’una obra més complexa del què pot semblar a primer cop d’ull. Presentada a mode de comèdia en el seu inici, va tornant en una espècie de drama familiar on tots els personatges acaben reflexionant sobre què somiaven en el passat i com afronten el seu futur. El text té moments estel·lars en diàlegs hilarants o punyents que comparteixen especialment la mare amb els gendres. Tot i que amb les filles hi ha escenes potents i plenes de força, les petites debilitats que es mostren en les converses amb les parelles de les filles son les més apreciades. També hi ha algun moment en què el relat se’n va una mica de lloc i no se sap ben bé perquè, però acaba retornant al seu objecte inicial.
Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas fan un treball exquisit, com ja tenen acostumat al públic. La resta del repartiment també és molt potent, tot i que cal destacar a Arnau Puig i el seu relat de la parada de l’autobús: potser no tenia res a veure amb la història (o sí), però és un dels moments més brillants d’interpretació de l’obra.
Escenografia austera i molt pràctica, amb uns efectes de pluja que potser no calien però que queden bonics, i moments musicals que tornen la platea en un karaoke. Aquest últim recurs està bé per destensionar la trama, però és fa una mica llarg.
Una producció interessant de veure amb companyia per comentar amb la persona de la butaca del costat què li ha provocat la història representada i saber si s’ha compartit el mateix viatge.