Sílvia Moreno Palomar

Recordo quan, de nena, anava als gronxadors el diumenge amb la família. També recordo quan em portaven a la biblioteca i agafava tots els llibres que em deixaven emportar-me per llegir durant una setmana. Tots els records que mantinc de la meva infància, en la seva majoria, són bons. I és que així és l’ésser humà, afortunadament, recopila i recorda els bons moments per rememorar-los quan es necessiten. Dels records de l’Eduard va aquesta obra. El protagonista ens explica la seva infància a través dels moments viscuts amb la seva mare, des del seu naixement fins als moments més complicats que li han tocat viure. En poques paraules, podríem dir que el text que ens presenten Mariona Castillo i Eloi […]

L’altre dia vaig anar a veure aquesta obra amb un amic. En sortir de la representació comentàvem el que havíem vist i és curiós que cadascun ens havíem fixat en uns detalls diferents, havíem interpretat algunes parts a la nostra manera i no compartíem algunes impressions. I d’això parla, en certa manera, aquest text, de com uns mateixos fets viscuts per dues o més persones son recordats de diferents maneres. Com, en realitat, cadascú té un record de la realitat que ha viscut. Partint d’un text de Pinter del 1969, els dos personatges que surten a escena, interpretats per Bàrbara Roig i Pau Ferran, escenifiquen aquesta reflexió al voltant de la veritat dels moments compartits. Com una història d’amor pot […]

Ningú sap quan ni tampoc on trobarà la seva vocació. Cadascú té el seu ritme i, a vegades, allò que pensaves que no era per tu acaba sent el teu veritable desig. En certa manera, aquesta obra parla d’això, de descobrir-se a un mateix i lluitar pels somnis sense importar què diran, ni tampoc si té sentit o no dins del teu entorn. En aquesta ocasió, María i Susana tenen l’epifania –i mai millor dit- en un campament d’estiu regentat per unes monges. Mentre una descobreix que se li apareix Déu i que això pot ser el que anomenen “la llamada”, l’altre s’adona que, a vegades, el que vols ho tens al davant i no ho veus. Dues amigues que […]

Hi ha hagut discursos molt importants al llarg de la història: Martin Luther King, Churchill, Stalin o Obama, per exemple. I tots tenien darrera algú que tenia la capacitat d’escriure i dir aquelles paraules que marcarien un abans i un després. Literàriament, si algú sap escriure discursos grandiloqüents per a persones amb poder, aquest és William Shakespeare. Va ser l’artífex de les paraules, entre d’altres, d’Eduard III i els diversos Enric i Ricard. Imagineu-vos, que aquests creadors de discursos, aquestes muses, tinguessin com a tasca escriure el discurs del rei Felip VI el dia 3 d’octubre. Exacte, aquell discurs que va marcar, en certa manera, un punt d’inflexió després del referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya. Doncs precisament, això és […]

Tota obra de teatre ha de tenir un significat, un objectiu, un tot que justifiqui que els espectadors hagin estat dedicant-li la seva atenció. A vegades, l’objectiu principal és desconcertar al públic, proposar-li una aventura arriscada, diferent, que el faci sortir de l’arquetip de text teatral que coneixem. Bé, jo no sé quin era l’objectiu de Karen i, després de veure-la, no ho tinc gens clar. La història ens presenta a un home que torna a Barcelona més de 10 anys després que es produís un succés amb el seu fill que el va fer decidir marxar del país amb ell. Torna i es posa en contacte amb la família de qui va ser el millor amic del seu fill, […]