Roser Garcia Guasch

Va ser estrenada enguany a la 65 edició del Festival Internacional de Teatro Clásico de Mèrida Ernesto Caballero és l’autor d’aquesta obra basada en la vida de Marc Tul·li Ciceró, polític, filòsof i orador de l’antiga Roma per repassar les intrigues, deslleialtats, traïcions i ambicions que s’hi van viure però també la defensa de les causes més nobles i per sobre de tot, la defensa de la República Romana. L’autor ens vol fer veure en aquesta història un paral·lelisme amb el mon actual. Utilitzant la tècnica del teatre dins del teatre, Mario Gas, situa la historia en una biblioteca on uns estudiants (Bernat Quintana i Miranda Gas) preparen un treball sobre Ciceró. L’aparició de Josep Maria Pou representant a Ciceró […]

Aquesta obra no té l’estructura clàssica de les obres de teatre: presentació, nus i desenllaç, però és una història amb majúscules, és la història de la dona i de la seva lluita per sobreviure en una societat heteropatriarcal que vol mantenir el seu poder sobre les dones. És una peça que va serpentejant d’una reflexió a l’altre amb un fil conductor: el twerk que apareix, desapareix i obliga al públic a participar en el ball amb la finalitat de transmetre una sola idea: s’ha de perdre la por i la vergonya per apoderar-se. Segons va explicar Ana Chinchilla actriu i professora de twerk de Júlia Bertran, és una dansa que prové d’una àmplia família de danses africanes. A Colòmbia la […]

El teatre et facilita entrar en la més profunda intimitat de les persones quan ho permeten. Llavors veiem que ho desitgen i ho ensenyen sense pudor. Per això valorem tant la gosadia de Clàudia Cedó, l’autora del text i també la de Sergi Belbel, el director que va passar per una experiència semblant. Aquesta necessitat de mostrar aquesta part tan íntima de la seva història és, i es demostra al text, terapèutic per ells i, de ben segur, molt enriquidor per nosaltres. No és una situació extraordinària ni un fet excepcional encara que afortunadament infreqüent. El que sí és excepcional és la manera de presentar-ho, d’explicar-ho, de fer-nos partícips d’un dolor i un dol que de lluny o de més […]

Es va representar al carrer a La fira de teatre de Tàrrega. El corresponsal de La directa, Xavier Pijoan va dir: “La coreografia de Miquel Barcelona és una peça fonamentada en la repetició entesa com a ritme vital”. I vaig recordar les paraules d’en Pijoan ahir mentre el ritme, la música i el moviment em penetraven barrejant-se amb els records de la meva infància i el present més proper. La música electrònica acompanya molt bé als ritmes infantils que tant coneixem. Els instruments musicals de percussió com les castanyoles o altres elements sonors com les esquelles i els esquellots formaven part de la dansa i dels moviments sincopats o suaus segons el que volia expressar cada una de les escenes. […]

Hauria reconegut la presència d’Ibsen a les primeres escenes. Ho diu al programa de mà però no va ser cap spoiler. Diego Manso, autor i director, demostra en aquesta obra el profund coneixement de l’ànima humana , de la dona especialment, com l’Ibsen del segle XXI. Es tracta d’una dona filla de militar, casada i embarassada d’algú a qui no estima i enyorant d’una relació amb un poeta “soplanucas” al que va renunciar pel benestar. Li havia dit el seu pare: “vos sos una mujer y los golpes dados por una mujer se llaman braguetazos”. En forma de monòleg i en primera persona relata la seva vida que és la vida d’un país, d’una època, d’algun lloc on les armes […]