El desig de desparèixer

En un dia plujós, entra l’autor-actor a escena, plega el paraigües, es treu l’abric, el plega amb molta cura i es posa a escriure una carta a un amic explicant-li la seva intenció de suïcidar-se. A partir d’aquí, l’autor interpretat de manera brillant per Mario Gas, sense un fil narratiu concret va expressant els seus pensaments i sentiments.

No és cap lament ni cap explicació que justifiqui aquesta decisió. És tot el contrari, un cant a la vida i als plaers. És una decisió serena i tranquil·la d’una persona que li sembla que ha viscut suficient i que coneix i decideix el final. L’autor, Henri Roorda, conegut també sota el pseudònim de Balthasar (1870–1925) va ser un pedagog anarquista, professor de matemàtiques a la Suïssa francòfona, molt crític amb el món educatiu, l’ensenyament autoritari i defensor d’una pedagogia basada en la llibertat i la curiositat. El seu llibre havia estat pensat inicialment com a Le pessimisme joyeux però finalment va optar per titular-lo Mon suicide (Mi suicidio) perquè considerava que reflectia millor com se sentia.

No pretén fer examen de consciència sinó senzillament parla de la societat, el treball per acumular els diners necessaris per a la vellesa, l’educació, el cicle de la vida, la necessitat de reproduir-se perquè la vida pugui continuar, la pobresa, el goig per la música. Mario Gas es va passejant per l’escenari amb una copa d’Oporto a la mà i taral·lejant fragments d’òperes, d’Aida, de la Boheme i la que va repetint constantment Addio al passato de la Traviata. Com la Violetta Valéry s’acomiada de tot el seu passat tranquil·lament. En el seu cas, la mort no és un fet romàntic sinó senzillament un fet que ha d’arribar i ell ho precipita utilitzant de vegades un to irònic i fins i tot sarcàstic.

A part de les referències a la seva dona amb un cert grau de penediment per no haver-la estimat prou, el paper de la dona és absolutament marginal. Estem a començaments del segle XX i la dona és la que proporcionava només tendresa i plaer sexual.

Traduït per Miguel Rubio al castellà, amb la dramatúrgia de Fernando Bernués, Vicky Peña i el mateix Mario Gas, han rescatat de la memòria un autor que mereix ser recordat. Els ho agraïm infinitament.