El desig que porta a la destrucció
Arthur Miller situa aquesta obra a Brooklyn a l’any 1955 quan havia passat la gran onada migratòria cap a EEUU de finals del segle XIX i principis del XX. Ellis Island s’havia tancat definitivament a l’any 1954 i en aquest moment hi havia menys immigrants però més control administratiu. És el moment en el que una parella establerta a NY, Eddie i Beatrice acullen a dos cosins italians. Sobre ells plana el perill de la denúncia al Departament d’Immigració. Amb la parella viu una neboda orfe, Catherine que van acollir de petita quan es van morir els pares. El que es va representar fa 10 anys al Romea donava molta importància a l’ambient de la immigració italiana, als estibadors del port, els temes comunitaris, l’omertà i l’honor com a leit motiv dels comportaments de la comunitat italiana.
La directora Silvia Munt ha optat per acostar l’objectiu i donar més importància als personatges i als conflictes psicològics i familiars i fa sobresortir el paper de la dona d’Eddie, la Beatrice. L’escenari de Laura Clos “Closca”està buit d’elements realistes i l’espectador només viu un drama personal i familiar que podria ser perfectament actual.
El personatge principal, Eddie turmentat pel desig porta la desgràcia a la família. L’obra posa al descobert els sentiments amagats i profunds que ni ell mateix pot acceptar. Arthur Miller n’era mestre. Tocant els inevitables problemes actuals de la immigració, Silvia Munt ens mostra sobretot el poder de l’home. David Selvas és Eddie i assegut d’esquena al públic i repenjat sobre la taula, ens mostra una esquena ample i poderosa, moment àlgid de la demostració de la seva força i poder. Està superb en aquest paper. Laura Conejero és Beatrice, la dona conscient del drama pel que està passant el seu home, intenta fer-li veure i desviar la seva atenció cap a ella sense aconseguir-ho com tampoc ho aconsegueix l’amic i advocat Eduard Buch. La neboda, on recau la força dramàtica de l’obra és Laura Gaja, esplèndida en el papers de nena i adulta que no sap com fugir de les urpes del seu oncle, confosa entre els sentiments d’admiració, agraïment i por. Els dos cosins que destapen l’inevitable són Nil Cardoner i Jan D. Casablancas. Tots ells aconsegueixen remoure sentiments i fer-nos encara més conscients de la vulnerabilitat dels immigrants i de l’encara vigent heteropatriarcat.