Delicte ocultat també durant la democràcia
Sovint, les lluites reals, quan s’expliquen en forma de ficció, tendeixen a captar els moments més heroics, sorollosos, grandiloqüents, adrenalínics. I és lògic, si es té en compte que la ficció té fórmules que ja s’ha provat que funcionen, però també és veritat que poques vegades s’expliquen les lluites des de la quotidianitat més tediosa i lacerant. Moltes vegades, la lluita no només és contra algú extern, sinó també contra els dimonis interns.
Innocència i desig és una mostra d’aquesta lluita llarga, estèril, persistent, sorda, contra un engranatge polític i judicial que ha amagat deliberadament els robatoris de nadons, des del franquisme fins la democràcia. I ho fa des del punt de vista dels personatges, que és des d’on s’han d’explicar les històries. Lola (Mont Plans), Adelina (Montse Esteve) i Eduardo (Manel Barceló) són víctimes d’aquesta pràctica esgarrifosa i injusta que ha perpetrat l’Estat, l’Església i altres estaments. …. Són personatges que dubten, que es qüestionen, que es contradiuen, que mostren debilitats i febleses.
Com diu el filòsof Joan-Carles Mèlich, no es pot recuperar la memòria sense un testimoni. La memòria sense testimoni és donar exemple, és imposar un model, és aportar només proposicions o teories. Els personatges d’aquesta obra no són exemple de res, no són models de res, i d’aquí la seva grandesa. Aquests personatges són persones que viuen uns fets, emmarcats dins d’un context. És per això que volem saber què diuen, volem saber què senten. Si l’obra no tingués en compte la dimensió humana dels personatges, l’exercici de memòria seria inútil.
El trio actoral (Montse Esteve, Mont Plans i Manel Barceló) fa una feina magnífica per traslladar tot això a l’escenari. Com transmetre tot el dolor, l’angoixa de l’espera, de la incertesa, com expressar la lluita sostinguda, el cansament i la persistència, tot alhora, com expressar tots els matisos del que suposa una lluita sostinguda al llarg dels anys.
Xavier Albertí ho fa des d’una senzillesa radical. No només despulla l’escena d’elements escenogràfics (manté, aixó sí, objectes simbòlics), sinó que la situa en una sala d’assaig, on els personatges sembla que s’enfronten a les primeres fases de la construcció de tot l’engranatge. És per això que no hi ha cap element sonor, cap element que subratlli o amplifiqui el que està passant a escena. Aquesta nuesa radical fa aflorar cada detall, cada gest, cada inflexió de la veu, i ens deixa, als espectadors, clavats a la butaca, absorbint amb delit (i encongiment de cor) cada petita engruna.
Aquesta és una obra que pot funcionar també en escenaris grans, però val la pena passar per l’experiència de viure-ho en una sala com la Flyhard, on la sensació d’intimitat és màxima.