Roser Garcia Guasch

La normalitat ha estat sempre un signe tranquil·litzador, d’integració al grup, al clan, a la comunitat. El diferent sempre tindrà problemes, s’ha de reconduir: fer veure a l’esquerrà que escriure amb la dreta li facilitarà la vida, acceptar el sexe que t’ha tocat et permetrà ser més feliç. Així pensa la Lorena, una coach, influencer amb molts títols (de no se sap ben bé què) a l’estranger i amb molts seguidors a qui els promet una vida nova que comença. Ella és una orientadora d’identitat que fa buscar als pacients el seu propi jo, la causa de la seva confusió, sanar-li les ferides que l’han portat a l’homosexualitat o disfòria de gènere. Al seu blog va animant als seus seguidors […]

Roc Esquius ha creat una obra curiosa, futurista amb les preocupacions reals o imaginàries de tothom però molt actual. La presència d’éssers amb capacitats superiors a les nostres ja s’ha tractat anteriorment. A Forasters de Sergi Berbel, alguns personatges actuen com si tinguessin coneixement o control sobre el destí dels altres. A E.R també de Sergi Berbel, els límits entre allò humà i el que és transcendent es difuminen, a Desig, de Benet i Jornet, hi ha una presència misteriosa, gairebé sobrenatural que altera tot. És un tema que ens amoïna i aquí el control que exerceixen uns supersapiens, uns ser superiors que llegeixen les ments dels sapiens, arriba a fer trontollar les estructures més sòlides de l’estat. Dirigida també […]

Cada gènere teatral té un públic determinat. El teatre còmic té un públic fidel, que sap què va a veure, disposat a passar una bona estona i deixar-se anar rient a cor que vols. És també un públic exigent i la qualitat és indispensable. Aquesta dependrà d’un bon guió, uns intèrprets versàtils i una bona complicitat entre ells. El guió de Susanna Garachana i Jaume Viñas té totes les qualitats per satisfer els objectius. És una situació comú, una parella que es vol casar i volen presentar els seus pares respectius. El noi però, té un pare llunyà i per por de defraudar a la mare de la núvia, lloga un actor. La comèdia està servida. A partir d’aquí, les […]

És un text d’Eusebio Calonge, una peça curta amb molt de contingut emocional. D’aquest dramaturg vam tenir l’ocasió de veure fa un any i mig “El alimento de las moscas” que parla d’un home reclòs i turmentat, ofegat, drogat, malmès, que reflexiona en veu alta sobre la seva condició i les circumstàncies que l’han dut on és. Amb els mateixos autor, director i actor ens presenten ara aquest text vibrant sobre una pèrdua, la fractura d’una separació, l’abandonament d’una relació que semblava eterna. En aquesta ocasió el tema amb el seu dolor ens és més familiar, més proper, el reconeixem i ens hi podem identificar. Arnau Marín arriba a les profunditats de l’ànima, al dolor més orgànic, a la destrucció […]

Clarice Lispector va acabar aquesta novel·la just un mes abans de morir (1977). Felicitem a la Companyia La impostora per haver portat al teatre per primera vegada a casa nostra aquesta meravellosa peça traduïda al 2020 al català per Josep Domènech i Ponsatí. Clarice Lispector en el pròleg diu que és un llibre inacabat perquè li falta la resposta. La novel·la té una estructura curiosa. Escrita en tercera persona per un narrador aquiescent, ell reflexiona sobre el fet d’explicar aquesta historia i barrejar-la amb la pròpia, amb els seus sentiments, sobre la compassió i la injustícia social. Ell va creant el personatge a mida que va parlant sense saber massa bé cap on el portarà. S’analitza ell mateix, es fa […]