Clarice Lispector va acabar aquesta novel·la just un mes abans de morir (1977). Felicitem a la Companyia La impostora per haver portat al teatre per primera vegada a casa nostra aquesta meravellosa peça traduïda al 2020 al català per Josep Domènech i Ponsatí.
Clarice Lispector en el pròleg diu que és un llibre inacabat perquè li falta la resposta. La novel·la té una estructura curiosa. Escrita en tercera persona per un narrador aquiescent, ell reflexiona sobre el fet d’explicar aquesta historia i barrejar-la amb la pròpia, amb els seus sentiments, sobre la compassió i la injustícia social. Ell va creant el personatge a mida que va parlant sense saber massa bé cap on el portarà. S’analitza ell mateix, es fa preguntes, s’interroga a mida que va apareixent. És la veu de l’autora i la seva reflexió.
L’obra dirigida per Diana Dibau, substitueix aquest narrador per la veu de les intèrprets Anna Claramonte, Cristina Terzi, Pau Rosell i Glòria Prunés que van alternant la narració amb la interpretació de manera dinàmica perdent pel camí les reflexions del narrador i, per tant, de la mateixa autora.
És una obra molt crua, real encara que sigui inventada, una vida com n’hi ha milers. La protagonista d’aquesta història, per no tenir, “en prou feines té un cos per vendre, és verge i innòcua, ningú no la troba a faltar”.
Lispector posa en paraules el que Macabea no és capaç de dir ni de sentir perquè té un buit a l’ànima. La tristesa i el futur són luxes que ella no es pot permetre. Ella viu sense ser conscient de la seva existència, és d’una simplicitat extrema. Fins i tot l’autora, en boca del narrador, se sent culpable d’haver creat una figura tant insignificant. No hi ha queixa, no es desprèn cap lluita, cap rebel·lia per part de Macabea. I és per això que transmet una profunda desolació. Ens han sorprès les riallades que sortien del públic. Pot ser que la direcció o la interpretació no hagin sabut transmetre el que la protagonista no és capaç de sentir o bé, de vegades riem perquè la situació és tan forta que hem de riure per rebaixar la tensió. Ho deixo perquè quan hi aneu (que hi heu d’anar) hi reflexioneu.