El tiempo inmóvil o la dificultat de fer entretinguda una obra el tema de la qual és el tedi, l’avorriment.
Una dona ficada a una garita d’autopista. Una dona que parla sola -quin remei. La reflexió més lúcida que fa, al cap de pocs minuts de començar l’espectacle: “Es que aquí no pasa nada.”
Malauradament, aquesta premonició es reitera des del principi fins al final de l’obra. Cotxes que passen, cançons de banda sonora de road-movie americana i la nostra protagonista que imagina escenes en veu alta amb un llenguatge que desprèn certa poètica urbana. Unes escenes que, si es decidís a escriure, tal vegada podria arribar a publicar una novel·la d’èxit que li permetés canviar de feina; abandonar, finalment, aquesta cova existencial a la que ha caigut per raons desconegudes.
Una obra recomanada per als amants del minimalisme escènic, que puguin gaudir amb un temps que rau, immòbil, en el subconscient d’un personatge que podria ser qualsevol funcionari fos a la seva cadira, sense forces ja per desafiar el futur. No recomanada per a públics que vagin al teatre en busca d’acció, viatges a móns imaginari, riures, sorpreses o qualsevol altra cosa que els distregui d’unes vides amb pocs al·licients perquè el que trobaran al davant serà el terrible mirall metafòric de les seves vides.