Lluís Mayench Pierre

La Calòrica és sinònim de feina ben feta i bon teatre. Fa temps que ho demostren i, el que és més difícil, són capaços de mantenir-se en un altíssim nivell. Sempre tintats pel seu món i el seu humor particulars. En aquest espectacle, els actors expliquen males experiències laborals. Ho fan sempre des del llindar de la realitat i la ficció amb un personatge proper al grau 0. Però no us penseu que veureu monòlegs. Els altres actors col·laboren fent tota mena de secundaris que ajudaran a crear un univers que bascula entre l’humor i la crítica social. No sóc una persona que riu fàcilment veient obres de teatre. Somric amb complicitat però no ric. Doncs bé, amb aquesta obra […]

Cesc Gay ens presenta els seus veïns de dalt. Una comèdia que recorda obres de gran èxit com “Un déu salvatge” o “El nom” tant per estructura com per desenvolupament. Ara bé, comparada amb aquestes dues esdevé la germana petita. Però atenció, és una germana petita desacomplexada, molt eixerida i que fa el possible per fer-nos riure (i us puc assegurar que ho aconsegueix) El text és un joc de rèpliques i contrarèpliques enverinades. Un bon combat d’esgrima oral que enganxa (a vegades més que la trama). Els actors demostren allò que saben fer i ho fan molt bé. No hi ha risc en l’actuació (ni l’obra, ni el públic no els ho exigeix) però hi ha molt d’ofici. L’escenografia […]

El punt de partida és impactant (Atenció: les primeres rèpliques poden quedar gravades a la seva memòria) i el monòleg final de l’obra és colpidor. En mig hi podem veure tres personatges que es belluguen pel perímetre de la marginalitat emocional intentant dotar de sentit les seves vides. “¡Atrévete si quieres a no hacer nunca lo que debes!” Aquestes paraules d’Albert Pla semblen guiar Jacob, el personatge central de La Pols. En un món on tots hem de ser empàtics, solidaris, que hem de saber controlar els impulsos, manejar els sentiments i aprendre a resoldre els problemes apareix un personatge que no ho fa (que no ho vol fer). I no estem parlant de bons i dolents sinó de sinceritat […]

Ubú Rei és un trampolí. El punt de partida del risc, el talent i el joc. Cada escena està pensada per sorprendre l’espectador, per dibuixar un somriure els llavis utilitzant una gran varietat de recursos escènics que es succeeixen a un ritme frenètic i que van des dels canvis de rols fins als moments musicals. Però, tot i que Ubú Rei es deixa fer sense oposar-hi massa resistència, tantes ganes de sorprendre acaben saturant una mica i fereixen el resultat final. També cal remarcar que es fan moltes referències a l’actualitat citant per exemple al ministre d’educació, la infanta, la crisi… Però fa la sensació que van a cercar més el gag que no pas a fer una crítica social. […]

Inferno és en realitat el paradís de Felipe Cabezas. Durant 1 hora i quart l’actor ens explica un monòleg farcit de colors a través Tristano Martinelli i la seva màscara d’Arlecchino. Per davant nostre hi veiem passar la guerra, l’èxit, la mort, la desesperació i sobretot les ganes de viure d’una companyia de teatre del segle XVI. Crec que ens trobem davant d’una obra que si t’enganxa et mantindrà atrapat tota l’estona. Gaudiràs dels personatges, de la pantomima, de com es creen espais només amb la mirada o la il·luminació justa i d’un munt de detalls i refinaments que et fan platejar-te tornar a veure l’obra per reviure de nou l’experiència. Ara bé, entenc que si no entres de bon […]