Jordi Bosch Argelich

L’aterratge de West Side Story (fa respecte escriure aquests mots a l’ordinador per dir-ne alguna cosa, com es pot comprendre…) a Barcelona és, en si mateixa, una autèntica celebració. La música vibrant de Leonard Bernstein et transporta. Escoltada, taral·lejada o xiulada, cada cançó forma ja part de les nostres vides. “Amèrica”, “Tonight”… Només calia veure com cantaven molts espectadors enfilant els passadissos un cop acabada la funció. L’encertada traducció de les lletres de Stephen Sondheim, permet seguir còmodament una trama construïda fa més de mig segle però perfectament vigent, d’alguna forma, per la pervivència de conflictes per raó d’origen en la nostra societat. A més, la producció s’ofereix de forma íntegra, respectant els números i diàlegs originals d’Arthur Laurents, i […]

“Descarrego…”, deia la Pepa Plana a cada intent per quedar-se, a cada nova oportunitat, a cada escletxa que detectava… Una dona decidida, a la recerca de l’espai que tothom es mereix, dolça i propera, aparentment naïf però capaç d’analitzar la realitat des d’una perspectiva humana, intel·ligent, femenina. La Pallassa Augusta explicant-li a un maniquí la gran diferència entre aparentar que s’és i ser realment. Es busca la gràcia, sí, però també la mossegada, i l’espectacle ho aconsegueix fent de cada gag una imatge del que el guió amaga. L’escena es desenvolupa en un espai amb estètica de golfes, de magatzem, i l’excusa d’una oferta laboral dona peu a la trobada de les dues pallasses, l’Augusta i la Blanca, encarnada per […]

Un viatge dramàtic i desolador, entre naufragis, trencaments i misèries humanes és la via per on s’expressa la penosa situació d’un grup refugiats que, un cop abocats al mar en miserioses pasteres, després de deixar-ho tot, tenen la mal dita fortuna d’arribar a una platja on, de fet, ningú no els vol. Ningú no se’n pot fer el càrrec del sentiment que això provoca en qui ho pateix. De ser-ho tot, de ser feliç, a veure com t’arrabassen tot allò pel que tant has lluitat i has de fugir. Fugir com a gest de lluita, perquè a casa només hi ha mort. I arribar, si s’hi arriba, on tothom et mira malament, on tot és tancat, on no ets ni […]

Qui no vol un final feliç…? A qui no li agradaria trobar respostes a les preguntes de la vida…? Qui no voldria una segona oportunitat, encara que fos per un instant…? Qui no deixaria la pell per descobrir on neix el neguit que fa que l’ànima cremi…? Qui no voldria que les coses fossin diferents…? A l’habitació buida, tot és possible. Pagant, és clar. Tot té un preu. I si hi accedeixes, si comprens el seu funcionament, saps també que en un futur algú pot reclamar la teva presència. Tu pots acabar essent la presència màgica, talment com real havia estat en el seu moment la presència que tu reclames ara. De fet, imaginem cada dia. I en la nostra […]

L’escena teatral barcelonina està plena de múltiples formes de viure el teatre, de disciplines diverses, de mirades diferents… De totes les experiències l’espectador en pot treure un rèdit i una riquesa. El teatre té això, sempre aporta, perquè és viu, succeeix davant els teus ulls, al moment, en calent. A la sortida, pots adoptar una postura d’anàlisi: què t’ha agradat, què canviaries, què es pot millorar, què t’ha decebut, què t’ha sorprès… Amb Rita, res d’això succeeix. No fa falta l’anàlisi, perquè és una sensació rodona. Si obres la ment i el cor davant l’escena, i més si la vius en primera fila (com la mare, la Rita, figurada, que conviu amb el públic sense saber-ho ni ella, i que […]