Iván F. Mula

Moltes vegades, el costat femení de la guerra (les dones esperant el retorn dels seus marits) resulta més angoixant i trist que, fins i tot, la mateixa cruesa del front militar. Tractat, de fet, moltes vegades anteriorment en teatre, cinema i literatura, en el cas de La espera, la protagonista resta en la seva soledat l’arribada de notícies del seu home, membre de la Resistència Francesa que ha estat deportat a Alemanya. L’actriu Padi Padilla demostra una gran tècnica expressiva, física i interpretativa, aconseguint moments de gran bellesa, tot i que, en general, també arrossega certa fredor que ens distancia del contingut emocional de l’obra. El text de Marcela Terra aposta per la poètica i, per moments, fins i tot […]

Tot i que encara hi ha molta gent apassionada pel teatre, segurament, gran part del fanatisme i la rivalitat s’ho emporta, com espectacle, avui en dia, el futbol. Liceistes i cruzados és un retrat de la Barcelona del segle XIX, quan encara no existia el Barça ni el Madrid i els veïns de la ciutat es dividien entre els partidaris del Teatre de la Santa Creu (l’actual Teatre Principal) o el (llavors nou) Teatre del Liceu. Serafí Pitarra, pare del teatre català i, malauradament, no tan reconegut com mereixeria, va escriure una sàtira intel·ligent i molt representativa d’aquell ambient social i cultural, amb cert cinisme i clares influències del teatre de Goldoni. La posada en escena de Jordi Prat i […]

S’acostuma a dir, parlant de normes bàsiques de dramatúrgia, que no existeixen els personatges bons o dolents, sinó que només és qüestió del punt de vista. Traslladat al món de la família, Llàtzer Garcia sembla voler dir-nos que tampoc no existeixen les “ovelles negres”, que sempre hi ha una raó pels comportaments més hostils o estranys d’algú envers els seus parents més propers. La pols planteja un conflicte tan senzill com interessantíssim: un jove (fantàstic Guillem Motos) que uns pocs minuts més tard de rebre la notícia de la mort del seu pare, se n’oblida completament i, per tant, no recorda dir-li a sa germana. A partir d’aquí, la història desenvolupa tota una sèrie de diàlegs i discussions entorn de […]

Després de l’amor romàntic, l’amistat és un dels temes que més joc donen a l’hora de parlar sobre les relacions humanes; especialment, si es tracta d’homes i dones heterosexuals on l’afecte i el desig caminen sobre una línia molt prima. Viure sota vidre narra el retrobament de tres vells amics de l’època universitària després d’un gran temps de distanciament. La seva unió, idealitzada amb el pas dels anys, ha generat unes expectatives que, contraposades a conflictes del passat sense resoldre i certs desitjos frustrats, provocarà una triple col·lisió amb miserables conseqüències emocionals. El muntatge és senzill i apel·la a la naturalitat d’un text fred i entretallat que salta del diàleg al monòleg constantment per mostrar que els personatges, per dintre, […]

És molt difícil fer una adaptació teatral d’una novel·la; especialment, quan la història se centra més en les reflexions del narrador que no pas en la seva interacció amb els altres personatges. Basada en un llibre de Sándor Márai, un dels escriptors europeus més importants del segle XX, L’última trobada parla de l’amistat i de la traïció; de l’obsessió, la set de venjança i, sobretot, de la recerca de la veritat. Del tema, sens dubte molt interessant, no s’ha aconseguit extreure, malauradament, una translació escènica natural. Pel punt de partida (el retrobament de dos amics després de 41 anys sense haver-se vist), l’obra prometia una feroç lluita dialèctica i intel·lectual on la contraposició d’arguments, sentiments i retrets estarien al mateix […]