És molt difícil fer una adaptació teatral d’una novel·la; especialment, quan la història se centra més en les reflexions del narrador que no pas en la seva interacció amb els altres personatges. Basada en un llibre de Sándor Márai, un dels escriptors europeus més importants del segle XX, L’última trobada parla de l’amistat i de la traïció; de l’obsessió, la set de venjança i, sobretot, de la recerca de la veritat. Del tema, sens dubte molt interessant, no s’ha aconseguit extreure, malauradament, una translació escènica natural. Pel punt de partida (el retrobament de dos amics després de 41 anys sense haver-se vist), l’obra prometia una feroç lluita dialèctica i intel·lectual on la contraposició d’arguments, sentiments i retrets estarien al mateix nivell del misteriós ambient que generen els primer minuts. No obstant això, l’espectacle esdevé tot el contrari: un soliloqui filosòfic que el protagonista comparteix amb el seu vell company, ple d’intensitat i frases contundents, però amb poc espai per una rèplica a l’alçada. Això sí, Abel Folk aprofita tota la densitat dels seus textos per fer gaudir al públic de la seva capacitat interpretativa, probablement el millor de la proposta. Desafortunadament, Folk no ha estat tan encertat com a director. Les incursions metateatrals que ha ideat “per treure-li transcendència” a la peça, segons les seves pròpies paraules, sembla que no acaben d’encaixar en un text tan clàssic, ni aporten res que no sigui allunyar-lo innecessàriament de la seva essència. En qualsevol cas, fa goig veure aquests tres grans artistes a escena, tot i que el paper de Jordi Brau acaba resultant, paradoxalment, anecdòtic, i el de Rosa Novell no deixa de ser una petita col·laboració (d’altra banda, molt emocionant ja que acaba de tornar als escenaris després d’una llarga malaltia que l’ha fet perdre la vista).
Enllaç copiat!