Iván F. Mula

Existeix un prejudici envers l’obra de Molière que fa que alguns espectadors considerin que no té avui la mateixa vigència que la d’altres autors més universals com ara Shakespeare o Calderón. Potser hi ha una part de veritat en aquesta consideració, tot i que, probablement, gran part de la culpa també pertany a la incapacitat d’alguns dels directors contemporanis d’adaptar com escau les obres del dramaturg francès. Dirigida per Miguel del Arco, Misántropo és una actualització exemplar del popular drama del segle XVII on es demostra que no cal cenyir-se estrictament al text per ser respectuós amb l’esperit de la peça. El muntatge és àgil, intel·ligent, personal, potencia el seu caràcter incisiu i treu partit de tots i cadascun dels […]

Resulta difícil, moltes vegades, trobar un equilibri entre la idea d’insatisfacció de l’ésser humà respecte la seva pròpia existència i la buidor de contingut de l’obra en sí que la vol transmetre. És a dir, quan s’intenta tractar el drama d’una persona que sent que a la vida no passa res d’interessant es corre el risc de contaminar l’espectador d’aquesta sensació envers la història mateixa. Aparentment, Krum té alguna cosa d’això. El text del dramaturg israelià Hanoch Levin presenta un ventall de personatges fracassats des de la mirada d’un protagonista que no ha fet res a la vida i, en retornar als seus orígens, descobreix que allà tampoc sembla haver passat gran cosa des que va marxar. La directora Carme […]

Les limitacions de la vellesa i la incertesa davant la proximitat de la mort són qüestions de gran importància però molt difícils de tractar pel perill d’obtenir un resultat massa depriment o caure en l’antipatia del públic més jove. Escrita per Ernest Thompson l’any 1979, En el estanque dorado esquiva hàbilment aquests possibles paranys dotant de vitalitat i optimisme un text realista que no renuncia, però, a la vessant més dramàtica del tema. En concret, aquest muntatge dirigit per Magüí Mira destaca per la lliçó de veterania d’una esplèndida Lola Herrera i un carismàtic i aclaparadorament versemblant Hèctor Alterio. En la seva relació damunt l’escenari tot és llum i humanitat. Cadascuna de les paraules que surten de la seva boca […]

Una de les característiques més representatives de la literatura romàntica dels segles XVIII i XIX és l’obsessió dels seus protagonistes per la idea del suïcidi. Com a defensa de la seva llibertat individual i en exaltació dels sentiments per sobre de la raó, aquests personatges apel·len a treure’s la pròpia vida per poder alliberar-se de la profunda tristesa que els envaeix. L’obra del dramaturg suís Igor Bauersima, dirigida per Àlex Mañas, és, en certa manera, una actualització d’aquest patiment apassionat traslladat a dos joves dels nostres dies. Mariona Tena i Joan Carles Suau interpreten de forma molt emotiva un noi i una noia que decideixen trobar-se en un punt remot de Noruega per llançar-se junts per un precipici. El muntatge […]

Representant de la renovació teatral de la segona meitat del segle XX, l’austríac Thomas Bernhard va sacsejar consciències amb la seva ironia malsana i el seu pessimisme de moralista fastiguejat, englobat dins del moviment conegut com la “nova subjectivitat”, al que també pertany Peter Handke. A El President, Bernhard va afrontar el gènere de la farsa política carregant-lo d’humor negre i excessos propis del teatre de l’absurd de Ionesco. L’obra, dirigida aquest cop per Carme Portaceli, és, bàsicament, un seguit de monòlegs esperpèntics del president d’un Estat i la seva dona en un moment de crisi institucional on un atemptat dirigit contra ells ha posat fi a la vida del seu estimat gos i d’un coronel. Amb aquesta brillant excusa, […]