Iván F. Mula

El primer dia de classe en les escoles d’art dramàtic solen explicar els professors d’interpretació que en molts idiomes “jugar” i “interpretar” són, en realitat, una mateixa paraula: “play” en anglès, “jouer” en francès, etcètera. Basant-se en aquesta filosofia essencial dels mecanismes teatrals, Tot bé gràcies construeix un joc d’actors divertit, fresc, per moments una mica caòtic però, en conjunt, molt lliure i espontani. Cesc Casanovas, Miquel Ripeu i Elías Torrecillas realitzen un exercici valent amb el qual, gairebé sense cap element extern, ens expliquen tres històries mig entrellaçades on barregen monòleg, mim, improvisació, música, acudits, crítica social i situacions surrealistes. L’espectacle conté moments més encertats que d’altres i, pel format, potser és una mica massa llarg. Però ens trobem […]

D’ençà que va guanyar el Premi Nobel de Literatura l’any 2005, Harold Pinter va consagrar-se, feliçment, com a un dels autors habituals dels nostres escenaris. Ara, el dramaturg anglosaxó més influent de la segona meitat del segle XX visita la nostra cartellera amb una assiduïtat digna de celebrar, sigui sota la direcció de Xicu Masó, Xavier Albertí o, com en aquest cas, de Sergi Belbel. Estrenada, originalment, a Londres el 1971, Vells temps és una devastadora peça que tracta sobre la nostàlgia, el matrimoni i el pes dels records amb afilada ironia i una finesa aclaparadora. Belbel planteja el conflicte ampliant l’escenari en horitzontal, de tal manera que els universos emocionals de cadascun dels tres personatges se separen tant en […]

En aquestes dates, podem trobar dos tipus d’espectacles d’ambientació nadalenca: els que idealitzen els valors d’aquesta celebració i els que l’utilitzen per retratar els mecanismes més evidents de la hipocresia humana. Molt més a prop de pertànyer a les d’aquest segon grup, El Esperanza és una obra que, malgrat el seu pessimisme, no renuncia a omplir d’amor la història que ens explica. Escrita i dirigida per Quique Culebras, el muntatge ens ve a dir que estimar és quelcom molt més complicat del que sembla; que, a vegades, la manca de comunicació malfereix de mort el vincle afectiu; que la por pot ser més forta que la veritat. L’espectacle té com a punts més destacables un text ben estructurat i realista […]

La trajectòria com a director d’en Josep Maria Pou ens ha portat, durant els darrers anys, alguns dels textos més rellevants del teatre contemporani com La cabra d’Edward Albee o Els nois d’història d’Alan Bennett. Últimament, però, havia desviat aquesta tendència cap a muntatges més clàssics com El zoo de vidre de Tennessee Williams o l’emblemàtica Truca un inspector de J.B. Priestley. Prendre partit sembla un punt d’inflexió entre aquestes dues vessants. Estrenada a Londres el 1995, es tracta d’una obra formalment molt clàssica malgrat proposar un debat ple d’arestes i molt actual. Pou demostra, primer de tot, que continua tenint un gust teatral exquisit i, d’altra banda, que el seu talent interpretatiu és enorme. Malauradament, com a director es […]

Probablement, Hamlet és l’obra més gran del teatre universal. Gairebé inabastable en la seva totalitat, el resultat de cada nou muntatge depèn molt de l’adaptació que es faci del seu text, tasca, de fet, gens senzilla. La Companyia Sala Atrium i ProjecteIngenu han optat per una ambiciosa versió de 2 hores i 20 minuts sense entreacte que, tanmateix, compensa la seva durada amb una sobrietat escènica que assoleix moments de gran bellesa. La valentia i el treball interpretatiu de tot el repartiment, format per actors i actrius molt joves, és veritablement encomiable. Especialment, l’actor Raimon Molins en el paper del turmentat príncep de Dinamarca, que també ha dirigit l’espectacle juntament amb Marc Chornet, aconsegueix un enteniment més profund del personatge […]