Iván F. Mula

Sarah Kane és una d’aquestes personalitats que, en certa manera, sembla que tingui més importància per la influència que ha tingut la seva obra en el teatre contemporani que no pas per la seva obra en sí. De fet, oficialment, mai s’havia estrenat cap versió d’aquest Blasted (Rebentats), un text de 1995, a cap sala de la nostra ciutat fins ara. El teatre de Kane és visceral, violent, incòmode i radicalment transgressor però, al mateix temps, gens fàcil de posar en escena. De totes les vegades que hem vist adaptar la seva cèlebre Psicosi de les 4:48, sembla que hem après que només amb el mínim artifici, autenticitat i la vehemència més nua i honesta s’aconsegueix transmetre el veritable esperit […]

Interessant, fosca i grotesca ha resultat aquesta posada en escena de La visita de la vella dama, un dels textos més coneguts del dramaturg Friedrich Dürrenmatt. Ideat com un conte cruel sobre les misèries de l’ésser humà, l’espectacle ha sabut trobar un inquietant equilibri entre l’humor negre, la sàtira social i la tragèdia que pot sorprendre tant com seduir l’espectador. Entre els seus encerts, podem destacar la música en directe o la utilització de titelles que, en aquest cas, serveixen com a una suggerent al·legoria de la manipulació. Vicky Peña i Xavier Capdet fan un treball interpretatiu impecable en un registre gens còmode pel seu poc realisme i la seva difícil aproximació al que podríem denominar com a farsa expressionista. […]

Des dels inicis de l’existència de la ficció, el viatge ha servit com a metàfora de diverses circumstàncies humanes com la recerca del sentit de la vida, la fugida d’una realitat que no volem acceptar o l’evolució emocional d’un personatge, entre d’altres perspectives. El brillant dramaturg Josep Maria Miró pren, en aquest cas, aquesta arquetípica al·legoria per donar-li un aire més contemporani. L’autor d’El principi d’Arquímedes reflexiona sobre la diferència entre el turista (aquell que es trasllada però, en realitat, no veu res) i el viatger (el que de veritat vol conèixer les coses), per explicar-nos una història íntima, emotiva i dolorosa. Gabriela Izcovich ha estat l’encarregada de dirigir aquesta peça, dotant-la del característic estil del teatre argentí que, curiosament, […]

Hi ha certs vicis d’espectador que són difícils de treure quan anem al teatre. El primer és no tenir consciència que, quan veiem un musical conegut, es tracta, en realitat, d’un muntatge concret i que cada director pot prendre decisions molt diverses que, potser, no es corresponen amb les nostres expectatives. En segon lloc, quan existeix una versió cinematogràfica, com és el cas de Cabaret, esperar la posada en escena de la pel·lícula mateixa. En aquest sentit, els espectadors que no siguin capaços de desprendre’s d’aquestes dues dèries abans d’entrar a veure aquesta proposta dirigida per Jaime Azpilicueta, potser quedaran decebuts per no trobar-se allò que esperen. I és que, en realitat, la versió teatral de Cabaret té personatges diferents, […]

Ja fa temps que tenim constància del bon gust de l’actor i director Felipe Cabezas a l’hora d’escollir els temes pels seus muntatges. Després d’homenatjar la commedia dell’arte, el París del cinquecento, personatges com Houdini o l’univers literari de Jules Verne, en els seus darrers espectacles, ara li ha tocat el torn a Shakespeare i, més concretament, a la seva obra El rei Lear. Cabezas demostra, una vegada més, un amor incondicional per les arts escèniques, sabent com transmetre aquesta passió al públic. El millor d’El bufón del rey Lear són l’ús de les màscares, la magnífica encarnació de l’esperit bufonesc i els moments més íntims com aquells en els quals veiem com l’artista es maquilla o desmaquilla davant nosaltres. […]