Sarah Kane és una d’aquestes personalitats que, en certa manera, sembla que tingui més importància per la influència que ha tingut la seva obra en el teatre contemporani que no pas per la seva obra en sí. De fet, oficialment, mai s’havia estrenat cap versió d’aquest Blasted (Rebentats), un text de 1995, a cap sala de la nostra ciutat fins ara. El teatre de Kane és visceral, violent, incòmode i radicalment transgressor però, al mateix temps, gens fàcil de posar en escena. De totes les vegades que hem vist adaptar la seva cèlebre Psicosi de les 4:48, sembla que hem après que només amb el mínim artifici, autenticitat i la vehemència més nua i honesta s’aconsegueix transmetre el veritable esperit teatral d’aquesta interessant dramaturga. El muntatge que proposa el Teatre Nacional es troba força lluny d’això, buscant una elegància en la posada en escena que contrasti amb l’horror emocional dels fets i els personatges. El contrast funciona fins a cert punt i les interpretacions de Pere Arquillué i Marta Ossó són, francament, magnífiques. El problema és que la seva mirada distant sobre el contingut ens allunya de l’angoixa, el fàstic i el terror existencial que hauria d’arribar a l’espectador de manera molt més impactant. Visualment, l’espectacle troba la manera d’aparentar ser una gran obra però, precisament, és aquí on es perd part de la col·lisió sentimental que caldria experimentar. Les virtuts hi són però l’embolcall, potser per accident, les alleugera en comptes de potenciar-les: allargant la durada i buscant una perfecció formal que acaba resultant massa prefabricada. El teatre de Kane neix del forat més fosc de les entranyes de l’ésser humà i necessita una immediatesa i imprevisibilitat que aquí no hi són presents. Tot i això, cal aplaudir la valentia de portar un projecte d’aquestes característiques a un teatre com aquest i aconseguir un resultat massa calculat però, en general, bastant digne.
Enllaç copiat!