Un drama esfereïdor

La dansa de la venjança

La dansa de la venjança
14/02/2019

Ja ha quedat demostrat altres vegades que Jordi Casanovas és tot un expert a l’hora de posar en pràctica els mecanismes de la dramatúrgia clàssica, això sí, amb mirada contemporània. La dansa de la venjança planteja l’enfrontament de dos personatges en un únic acte i un sol espai, amb un esperit que podríem emparentar fàcilment amb David Mamet. La proposta explica la història d’una parella recentment separada que discutirà per qüestions relacionades amb la custòdia del seu fill menor d’edat. A partir d’aquest conflicte, Casanovas desenvolupa un fosc drama amorós i familiar a través d’un joc de mentides, mitges veritats i falses aparences que funciona millor com a thriller que com a tragèdia. Sense arribar a fer mai trampes del tot, el text, però, abusa una mica de buscar la sorpresa en l’espectador a través de secrets desvetllats i altres revelacions que fan trontollar la coherència de la narració en alguns aspectes. Afortunadament, la interpretació de Pablo Derqui i Laia Marull és esplèndida, entregada i aconsegueixen moments esfereïdors. La construcció psicològica de tots dos protagonistes és minuciosa i complexa, i descriu molt bé l’actitud de l’home maltractador, malgrat que la utilització dels problemes mentals de la dona desvirtuen una mica l’encertat punt de partida inicial en favor del trencaclosques. En qualsevol cas, es tracta d’un muntatge amb molta força, gràcies, en gran part, a la ferma direcció que Pere Riera, que, tot i recolzar-se sovint en efectes sonors, sap com mantenir l’atenció de l’espectador en tot moment.

← Tornar a La dansa de la venjança

Enllaç copiat!