Estètica i reflexió

La dona pantera

La dona pantera
11/02/2019

Després d’obtenir una certa repercussió amb les força acadèmiques adaptacions de Hamlet, Yerma o Romeu i Julieta, la companyia Projecte Ingenu va iniciar un camí més experimental i estètic a base de deconstruir clàssics com La tempesta o el Faust de Goethe. El seu nou espectacle segueix aquesta mateixa línia i presenta, partint de l’obra de Josep Palau i Fabre, una contraposició entre el Don Joan arquetípic i una versió femenina del personatge. La idea de La dona pantera és interessant i dóna peu a reflexions necessàries i molt valuoses. Una vegada més, es percep un exhaustiu treball de taula (principalment, en la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart) i un bon grapat d’idees que pretenen, de forma més o menys intel·lectual, obrir debat i connectar el text amb l’actualitat. El problema és que, malgrat que la direcció de Marc Chornet té troballes magnífiques, a la proposta, en molts moments, li costa transcendir més enllà de la seva cuidada estètica. La majoria de decisions escèniques són intel·ligents però poc efectives a un nivell més emocional, ja que no flueixen d’una manera orgànica ni aprofundeixen més enllà d’un concepte purament visual. Afortunadament, el grup d’actors és solvent i tenen una bona química interpretativa, cosa que impedeix que el vehicle narratiu s’estanqui en cap moment. En resum, el muntatge és bonic, original i posa una tesi estimable sobre la taula, tot i que es troba a faltar que provoqui en l’espectador una vivència més intensa, vibrant i, d’alguna manera, catàrtica.

← Tornar a La dona pantera

Enllaç copiat!