L’obsessió per les xarxes

Tot i que encara hi ha alguna persona que es resisteix, les xarxes socials s’han convertit en molt poc temps en un dels eixos centrals del nostre dia a dia, condicionant enormement la nostra manera de relacionar-nos i entendre el món. La nostra obsessió per exhibir-nos i l’addicció als likes i seguidors ha agafat una dimensió tan gran que ja demanava, necessàriament, que algú fes una comèdia sobre el tema. Així és com, per primera vegada, Roc Esquius i la seva companyia, Dara Teatre, han presentat la seva primera obra fora del gènere de la ciència-ficció. Probablement, la realitat que ens envolta ja resulta tan esbojarrada que no necessita cap lupa a sobre per esdevenir distòpica exposada damunt d’un escenari. El mirall social que ens proposa Esquius, en aquest cas, és el més interessant d’aquesta sàtira simpàtica en els temps d’Instagram. Malauradament, l’autor de muntatges tan ressenyables com iMe, Mars Joan o Sàpiens, en aquesta ocasió, perd una mica el pols de la narració (atrapat en l’embull competitiu dels protagonistes) i fins i tot del to. El que comença com una paròdia desenfadada sobre la visibilitat online del món dels emprenedors acaba derivant a una espècie de thriller laboral estranyament proper al David Mamet de Glengarry Glen Rose o, fins i tot, a la violència testosterònica d’altres peces de la sala com La peixera, Cloaca, A cada rey su merecido o Sota la catifa. Aquesta evolució, malgrat les bones intencions, resulta, aquí, massa força i, fins i tot, desconcertant. Afortunadament, l’espectacle compta amb un repartiment solvent i carismàtic a qui ve de gust acompanyar en el viatge. A més, certes situacions del text arrenquen unes quantes riallades i, amb d’altres, molts espectadors se sentiran identificats. En resum, es tracta d’un concepte engrescador i ben presentat, amb moments inspirats i algunes reflexions valuoses sobre la taula tot i que, en conjunt, la proposta no acaba de funcionar del tot.