Gema Moraleda

A La Seca s’està gestant una revolució, una revolució que neix d’un text del Segle d’Or escrit en vers i signat per Lope de Vega. El que ha fet la Companyia Obskené amb Fuenteovejuna és de nota. Amb un ritme frenètic, molt sentit de l’humor i un profund respecte pel missatge de l’obra, converteixen la mort del tirà en tota una festa, la festa de les ovelles que, finalment, decideixen fer-se valdre. Amb un repartiment entregadíssim, una escenografia funcional (el muntatge es va pensar per a ser representat al carrer però encaixa com un guant a La Seca) i una gran varietat de tècniques interpretatives, Fuenteovejuna és un d’aquells muntatges que sorprenen, entretenen i alimenten l’ànima. No us la perdeu […]

La tasca de l’actor és convertir en realitat allò que el dramaturg només ha descrit amb paraules. Però quan el dramaturg és Sartre i el que descriu, els suplicis de l’infern, calen actors amb una dosi extra d’entrega, compromís i generositat. Per sort, tot això es troba al repartiment d’Huis clos a la Sala Atrium, un d’aquells muntatges punyents, colpidors i francament intensos que no s’obliden fàcilment. Una cita indefugible amb la vessant més fosca de l’ànima humana. No us la perdeu. Més informació a Somnis de teatre

El text més personal de Lorca havia de caure en mans d’un director tan addicte al risc com Àlex Rigola per brillar com cal. Un tàndem d’autèntic luxe per a un text que parla des de l’interior de la ment del poeta i reflexiona sobre el públic. Però no el públic del teatre (que també) sinó el públic de les nostres vides, la societat que ens envolta. A El público veiem el Lorca més fràgil i alhora el més valent, el que vol viure d’acord amb el que sent i, alhora, sap que no podrà fer-ho mai. Rigola transforma la sala gran del Nacional i la converteix en un escenari digne de David Lynch per transportar-nos a un terreny oníric […]

Si mai m’haguessin dit que sortiria d’un espectacle de teatre familiar amb llàgrimes als ulls i les cames tremolant, després d’haver viscut una de les catàrsis més bèsties que he experimentat mai a un teatre, no m’ho hagués cregut. Però això és exactament el que acosegueixen Carla Rovira i els seus “pollos”. Most of all you’ve got to hide it from the chicks (que es podria traduir com: “Sobretot, que no se n’assabentin els pollets”, tot i que chicks, i no per casualitat, també vol dir nenes) parla de com veuen i entenen els nens el teatre i la vida, de com tot sovint infravalorem la seva intel·ligència i capacitat creativa i de com, gairebé sempre, els sobreprotegim i amaguem […]

Sóc una persona impacient, així que no vaig poder esperar a l’estrena de Vilafranca a Barcelona. Vaig veure-la al mes de febrer a Vilafranca mateix, quan es va estrenar. Però em va agradar tant que vaig repetir a l’estrena al Teatre Lliure, perquè el text ho mereix. A Vilafranca, Jordi Casanovas culmina la seva trilogia sobre la identitat catalana anant a l’origen de tot, al primer grup social que ens acull, aquell on ens desenvolupem com a persones, la família. I així, mitjançant un esdeveniment anual, el dinar de festa major, en coneixerem una com qualsevol altra, amb les seves misèries i les seves alegries, sense blancs i negres, amb tota una gamma de grisos. Vilafranca commou perquè ens parla […]