Gema Moraleda

Nina culmina la Trilogia de la Imperfecció, que ha constituit el gruix de la programació de la Sala Atrium enguany, amb una adaptació de La gavina de Txékhov que destaca tant per l’acurat ús de les projeccions per crear un grup d’ombres que acompanyen la protagonista en la seva desgràcia, com per una adaptació feixuga i poc interessant del text de l’autor rus. Un final agredolç per l’experiment estètic de Raimon Molins. Més informació a Somnis de teatre

Ven a Fraguel Rock, de la Companyia Casa Real, barreja en un mateix espectacle la nostàlgia dels anys 80 (canalitzada en aquest cas mitjançant les sèries de televisió), les característiques de les històries de gènere negre (un mort al lavabo, tres sospitosos amb bons motius per haver-lo matat), la reflexió sobre el pes del gènere en l’individu (Què s’espera dels homes? Què poden fer les dones? Es pot quedar fora d’aquestes categories?), convida al públic a participar (és el públic qui tria l’assassí a cada funció) i aconsegueix construir un espectacle divertit, original i intel·ligent amb personatges inoblidables i unes interpretacions d’allò més interessants. Més informació a Somnis de teatre

Dues dones van a la deriva sobre una balena mentre passen l’estona com poden. La seva és una metàfora de com pot arribar a ser la vida de mecànica, de repetitiva, de buida. En escena, Laia Alberch i Paula Ribó interpreten aquestes dues dones i ens regalen una reflexió intel·ligent, divertida i amb molt sentit de l’humor sobre la insatisfacció i les trampes que ens parem a la vida. Sobre el desig infinit de fer i la incapacitat de començar a caminar. Un muntatge senzill però extremadament eficaç que val molt la pena. Més informació a Somnis de teatre

A diferència de molts altres, jo no vaig poder connectar en cap moment amb el relat de la refugiada protagonista de La maternitat d’Elna. La seva narració de la fugida de Badalona i posterior vida a Argelers i a la maternitat d’Elna em va semblar freda, llunyana i, en alguns moments, fins i tot frívola. La posada en escena i la tria de músiques tampoc no em va ajudar i, en conjunt, em va semblar un muntatge farragós amb una història que podria haver estat molt més interessant. Més informació a Somnis de teatre

Pep Tosar ha creat amb Federico García un espectacle total que aconsegueix combinar en una única peça les paraules del poeta, la visió que tenien d’ell els seus contemporanis, la que tenen els seus estudiosos i sumar-hi, a sobre, el duende, tot allò que no es pot expresar amb paraules però sí, en canvi, amb el cos i la música. Federico García és un espectacle que emociona alhora que reivindica la figura d’un poeta imprescindible, un encert de principi a final. Más informació a Somnis de Teatre