Gema Moraleda

La violència sexual és potser una de les més habituals a la nostra societat però, malgrat això, el tabú que l’envolta és imments. Aüc presenta diversos escenaris i diverses formes de violència, totes ben reconeixibles, i ho fa sense ni mica de complaença, amb honestedat i amb ràbia, però també amb poesia i delicadesa. El muntatge combina la ploma combativa de Carla Rovira, amb les composicions de Clara Peya i les coreografies d’Ariadna Peya, fins a donar forma a un tapís d’imatges i moments ben diferents, tots igualment punyents, que no ens deixen indiferents (no ho pretenen) i ens conviden a la reflexió col·lectiva. Una obra totalment imprescindible tant per la seva qualitat com per la seva militància. Més informació […]

Paraules encadenades és un text de l’any 1995, i se li nota. Malgrat la indubtable habilitat de Jordi Galcerán per mantenir el públic en tensió durant una hora i tres quarts, el cert és que els personatges resulten una mica de cartró pedra, i no es difícil veure les costures al text. Malgrat això, la posada en escena a La Villarroel està molt aconseguida i els dos protagonistes, però especialment la Mima Riera, fan una feina excel·lent i aconsegueixen fer-nos còmplices de la seva història. Més informació a Somnis de teatre

La premissa d’El tigre de yuzu no pot ser més interessant, el relat de la trobada de dos grans cuiners, un occidental, Ferran Adrià, i un oriental, Hiroyoshi Ishida, que es troben en un moment complicat de les seves carreres i que, gràcies a aquesta coneixença, recuperen la il·lusió i l’empenta per seguir amb els seus projectes. Malauradament, malgrat l’intent de transmetre l’exotisme de Japó i l’excel·lent feina de bona part del repartiment (on destaquen especialment les actrius Júlia Santacana i Akemi Goto), la posada en escena no aconsegueix capturar la trascendència de l’episodi ni transmetre a la platea el rerefons gastronòmic i emocional que és on rau la clau de tot plegat. Més informació a Somnis de teatre

Darrerament la Flyhard ha fet una aposta decidida i encertada per la ciència ficció al teatre. Després de muntatges com Tortugues o L’última nit del món, #lifespoiler ens proposa què passaria si poguéssim llegir el nostre Facebook dels propers set anys. Amb una posada en escena minuciosa, on destaca un treball excel·lent d’escenografia i llums, però, sobretot, amb les magistrals interpretacions de Vicky Luengo i Bruna Cusí, #lifespoiler ens parla del destí, del que significa crèixer, prendre decisions i adquirir compromisos i, sobretot, de com ens veiem i ens imaginem a nosaltres mateixos. Tot això, amb lleugers tocs de física quàntica per afegir una nota de color i un divertidíssim Sergio Matamala amb un paper fet a mida. Sens dubte, […]

Bodas de sangre és un d’aquells textos màgics que només Lorca sabia fer, però el que em vaig trobar a la Biblioteca no em va aconseguir transmetre tota la grandesa i la força d’aquesta tragèdia. D’una banda, em va costar molt connectar amb la història d’uns personatges molt joves (22 anys, diuen al text) interpretats per actors de molta més edat. Malgrat la seva bona feina, el resultat era massa cerebral, massa madur, massa adult, quan la història que tenim és totalment visceral, passional i embogida. De l’altra, la posada en escena la vaig trobar bonica però absolutament freda. Escenari despullat, els intèrprets sempre lluny, els tempos (i la cadència del text) excessivament allargassats i, de contrapunt, una música que […]