Gema Moraleda

En la seva primera adaptació d’un text de Txékhov, Rigola posa sobre l’escenari tot el seu talent i la seva forma personalíssima d’enfrontar-se als textos. Així, ens trobem davant d’un Ivànov totalment fidel a l’esperit del text, que transmet en tot moment el desencís i la malenconia que aquest demana, però amb una posada en escena contemporània i arriscada, en la que els personatges tenen el mateix nom que els intèrprets, els maneki neko es multipliquen i el so d’una guitarra elèctrica ens acompanya en tot moment. Tot això construït amb magnífiques interpretacions i molt (però molt) de confeti. No us la perdeu. Més informació a Somnis de teatre

Costa molt parlar i argumentar sobre un espectacle que, per desig exprés de l’autor i perquè funcioni l’engranatge, cal veure totalment a cegues. White Rabbit Red Rabbit juga a l’efectisme des d’abans de comprar l’entrada fins la darrera paraula del text. En aquest joc hi ha uns quants moments divertits però, malauradament, poca cosa més. Fa passar una bona estona, sí, però em temo que no està a l’alçada del seu propi misteri. Més informació a Somnis de teatre

En una època on el pensament racional i científic està cada cop més amenaçat, on es busquen solucions fàcils als problemes complexos (amb el populisme com a exemple paradigmàtic) i on els poderosos són més corruptes que mai, Galileu no només esdevé un muntatge pertinent sinó completament necessari. Que Carme Portaceli hagi decidit muntar-lo perquè arribi al públic adolescent és, a més a més, un acte de militància i responsabilitat. El que trobem a l’escenari és una posada en escena moderna, música pop, actors joves i magnífics i un text que, malgrat resultar una mica didàctic en alguns moments, presenta idees interessants, intel·ligents i totalment d’actualitat. Un encert. Més informació a Somnis de teatre

La premissa d’A tots els que heu vingut promet molt: veure trontollar el món sencer d’una vídua convergent després de la confessió de Jordi Pujol. Malauradament, aquesta premissa s’esgota ben ràpidament i el que queda és un muntatge molt allargassat (les dues hores de durada podrien quedar reduïdes perfectament a una de sola), carregat de tòpics i cops d’efecte de manual, una ridiculització fàcil de les senyores de l’Eixample i un costumisme amable i carrincló. Una oportunitat perduda. Més informació a Somnis de teatre

Diumenge és un d’aquells muntatges que no es processen amb el cap sinó amb un altra cosa. Joan Brossa, un dels grans surrealistes de casa nostra, dibuixa a Diumenge un retrat lliure i poètic de la societat catalana de la dècada de 1960, encara sota el mandat de la dictadura franquista. Imatges suggerents, poesia, una posada en escena senzilla i uns actors impecables fan de Diumenge un d’aquells espectacles per anar a gaudir i deixar-se portar pel seu poder evocador. Tot un plaer. Més informació a Somnis de teatre