Carles Armengol Gili

Apareix Rafaela Aparicio a la televisió anunciant les comoditats d’un matalàs, o Josele Román i Gracita Morales vestides de minyones. Dones i actrius, destinades a fer de secundàries i a defensar personatges que vivien per servir, netejar o cuinar. I amb això que apareix l’actriu d’aquest monòleg, baixant per una escala que la porta al soterrani, on tot d’estris de neteja l’esperen per seguir fent la seva feina. Ella, però, assaja un personatge impossible i repeteix una i mil vegades les quatre frases que ha de defensar davant dels protagonistes. Uns protagonistes que segueixen a dalt, festejant ves a saber què i oblidant-la per complet fins que la tornin a necessitar… La vida com a teatre cruel, i el teatre […]

Pot algú inventar-se una vida de dalt a baix? És possible viure de mentides durant anys? I conviure amb dues famílies a la vegada? Un guionista tindria problemes per fer d’això una història versemblant i sense cap forat, però en el 1993 el ciutadà francès Jean Claude Roman va ser detingut per haver fet tot això… i un munt de barbaritats que van anar derivant-se de la seva farsa. L’escriptor Emmanuel Carrère es va obsessionar amb el tema i va realitzar una novel·la basada en les converses que va tenir amb el protagonista, una mena de llibre basat en crims reals… a l’estil de la popular A sang freda, de Truman Capote. Una mica després també es va rodar una […]

Trobar un personatge paraplègic o tetraplègic en una obra de teatre és realment difícil, tot i que hagi exemples més o menys coneguts: El dret d’escollir, L’alegria, etc. A Cost de vida -obra guanyadora del Pulitzer el 2018- hi trobem dos personatges amb aquesta condició, tot i que el tema principal sigui alguna cosa més abstracte que no pas el problema físic. De fet, a l’obra es parla de com una diferència pot acabar unint-nos i fer que estiguem connectats a l’altre, per sobre de barreres i de prejudicis. També parla dels cuidadors, dels vincles que s’estableixen, de l’ajuda mútua, de com remuntar unes vides trencades… De l’amor, en definitiva. I a sobre ho fa amb humor, perquè Martyna Majok […]

Dirigir una obra d’Arthur Miller o Tennessee Williams a l’actualitat comporta un risc afegit. Són textos que per la seva estructura dramàtica poc tenen a veure amb els que estem acostumats a veure avui en dia, però a més donen peu a poca descontextualització Són peces ancorades a una època i a unes situacions molt concretes, cosa que marca als personatges, les seves relacions i la forma que tenen d’afrontar els seus problemes. En el cas de Miller, a més, sempre hi ha una ressonància tràgica que ho envolta tot en un segon terme però que al final acaba fent acte d’aparició a l’escena. És a dir, un cert pes clàssic en un autor que va revolucionar la dramatúrgia nord-americana […]

Tornem amb l’espectacle que es presenta conjuntament al Tantarantana i al Centre de les Arts Lliures, però aquest cop des del punt de vista dels joves. Es tracta d’unes quantes escenes de l’obra Blank, d’Alice Birch, un compendi de 100 petits relats sobre famílies desestructurades i amb problemes. Un retrat realment pessimista de la nostra societat, amb personatges que fluctuen entre la desesperança i la violència. Si a la part dels adults ens trobàvem amb temes com el suïcidi, la soledat o la pèrdua, aquí hi trobem sobretot els efectes del bullying, l’autodestrucció o la incomprensió. Escenes on hi apareix, de tant en tant, la ironia o un estrany sentit de l’humor, però que en realitat combinen força bé amb […]