Carles Armengol Gili

Tot comença amb una trobada d’amics i amigues, en plena joventut. Celebren un aniversari, però sobretot celebren la vida, el moment en el que es troben… i brinden per un futur que serà realment formidable. Estan en un moment d’eufòria, de felicitat plena. Un d’aquells moments que fa perdre la perspectiva de les coses perquè s’està en una fase d’excitació i positivitat absolutes. Però està clar que el temps ho posa tot a lloc i que l’eufòria costa mantenir-la o vehicular-la. L’obra de Lara Díez Quintanilla s’inicia amb aquest moment concret per exposar-lo de seguida a un cataclisme, a una mena d’apocalipsi o fi del món. Evidentment, el contrast genera canvis profunds a tots els personatges, que de tant en […]

Un cop més, el programa de mà m’ha despistat. Es parla allà del desert com a concepte, com a espai immens de retir i de reflexió, com “un mot fonamental en molts textos religiosos i filosòfics”. I es diu, fins i tot, que el desert simbolitza un lloc sense vida però que a la vegada hem d’arribar a ell per distingir els senyals que la vida no ens deixa veure. Quan comença l’espectacle, però, ens trobem amb un espai tancat i claustrofòbic. Un espai que bé ens podria recordar al de pel·lícules com Cube, El hoyo o la taiwanesa The hole, que ja pronosticava una pandèmia de grans proporcions allà pel 1998. De fet, el muntatge vol tractar de l’inconscient […]

La Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico presenta un dels grans clàssics de Lope de Vega, i ho fa de la mà de Lluís Homar, que aquest cop actua i dirigeix. Si l’any passat ens portaven un drama tan peculiar com Lo fingido verdadero, també de Lope, aquest cop li toca el torn a una de les comèdies més clàssiques i conegudes del dramaturg. Una comèdia d’embolics frenètica i quasi fundacional, amb tot el que li escau: malentesos, canvis d’identitat, confusions, travestisme, etc. Una peça amb versos extraordinaris i sentències d’aquelles que encara serveixen a dia d’avui. Homar ha optat per modernitzar la peça a base de crear una mena d’assaig obert (tècnics i apuntadors passegen per l’escena), amb un […]

Poc s’imaginava Choderlos de Laclos que la seva novel·la epistolar inspiraria tantes versions posteriors, ja fossin teatrals, cinematogràfiques o televisives. De totes, destaca l’adaptació teatral de Christopher Hampton que es va estrenar al West End amb Alan Rickman i Lindsay Duncan, i que més tard serviria de base per a la famosa i extraordinària pel·lícula d’Stephen Frears. Aquí també arribaria als escenaris en el 1993 de la mà de Pilar Miró, amb Juanjo Puigcorbé, Mercè Sampietro i Marta Calvó. Des de llavors només havíem tornat a veure als personatges d’aquest joc llibertí en un parell de versions del Quartet, de Heiner Müller, i en un estrambòtic musical rock protagonitzat per Carme Conesa i Edu Soto. Portar aquesta obra al teatre, […]

La força del Carmina Burana fa que a vegades excedeixi la seva vessant musical i acabi convertint-se en un espectacle total. Ja pot ser a través de la dansa, com la versió que va fer el Ballet de David Campos ja fa uns quants anys, o a través dels elements de l’òpera moderna, com va fer La Fura dels Baus el 2009 i en totes les reposicions que hi ha hagut des de llavors… i fins ara. Es tracta d’un espectacle amb música en directe, un cor de 16 veus, quatre solistes i un cos de ball que farceix amb moviment algunes escenes. Hi tenim grues, un gran dipòsit d’aigua, molts efectes de llum i unes projeccions que acaparen molta […]