Carles Armengol Gili

Alice Birch és una jove autora britànica, coneguda per les seves obres teatrals però també per haver guionitzat pel·lícules com Lady Macbeth o sèries com Normal people o la segona part de Succeccion. Blank és un exercici interessant i també un repte, ja que la dramaturga presenta 100 escenes curtes i independents sobre famílies desestructurades. Una mena de gran catàleg del que cada director triarà aquelles que més li interessin… El Tantarantana i el Centre de les Arts Lliures han treballat conjuntament i han creat dos espectacles que recullen 37 de les escenes de Birch. Per un cantó les protagonitzades pels adults i per l’altre les viscudes pels joves. Els dos muntatges es representen simultàniament, amb videotrucades que fins i […]

Pazzo ens trasllada al món del circ, en un país que no ens especifiquen (Itàlia, potser?) i en una època no definida. De fet, tenim davant a dos pallassos –un de vell i un de jove- però podrien ser dos carnissers o dos futbolistes. I és que l’obra parla del passat i del futur, d’allò que va ser i del que encara queda per venir. Parla de les oportunitats que hi ha al davant i de tot allò que vam deixar enrere, que encara que fos esplendorós ara ja només són records i aigua passada. I per si fos poc, ens parla també de viure l’amor en llibertat i sense màscares. Un cant a l’esperança, tot i que no hi […]

Ara fa uns 20 anys que La Perla 29 va començar a treure el cap dins del panorama teatral. Va ser de la mà de la Sala Beckett, i la primera obra que es va representar va ser Els ulls de l’etern germà. Després de tants anys, amb tota l’experiència acumulada i un prestigi incontestable damunt les espatlles, l’espectacle ha tornat a mostrar-se al públic. Amb un únic canvi al repartiment –Xavier Ripoll per Bruno Oro- la companyia ha portat a la Biblioteca de Catalunya una peça fundacional i –vista ara, en perspectiva- un compendi molt clar d’intencions i maneres de fer. Els ulls de l’etern germà és una faula passada pel filtre d’Stefan Zweig, un popular i prolífic autor […]

“Ahora que el mundo se va a la mierda, el teatro es más necesario que nunca”. És una de les frases que s’escolta al principi de l’obra, i la veritat és que diu molt de les intencions de l’espectacle i de les persones que el fan. Potser no serà teatre “normatiu” el que veurem al llarg de poc més d’una hora, ni teatre polit, ni res que pugui ser valorat o comparat amb altres muntatges de la cartellera, però sí és un exercici sincer que té més de militància que d’intenció artística. Un exercici que té com a base pujar damunt d’un escenari una sèrie de realitats i temàtiques sovint poc representades. La proposta sorgeix d’uns tallers de teatre i […]

Fitzroy ens parla d’uns personatges al límit de les seves forces i capacitats, i a la vegada ens parla de reptes i de desafiaments. Però en el fons, l’obra no deixa de ser el retrat de quatre dones que amaguen els seus conflictes o secrets, molt més convencionals que l’entorn que les envolta. I és que la muntanya del Fitzroy, situada a la zona patagònica dels Andes, és només el decorat o l’excusa. Si haguessin estat en una barca al mig del mar o en una perruqueria de Sarrià el desenvolupament hagués estat molt similar, i les resolucions als problemes també. Sigui com sigui, Jordi Galceran és un mestre a l’hora de crear diàlegs esmolats, rèpliques precises i situacions aparentment […]