Tenim la gran sort que, de tant en tant, l’escena catalana reserva un espai per a un muntatge de Goldoni. I tenim també la gran sort que al llarg dels anys hem vist adaptacions realment meritòries, capitanejades per directors que hi han abocat tota la seva sensibilitat i tota la seva experiència escènica: Lluís Pasqual (Un dels últims vespres de Carnaval), Sergi Belbel (L’hostalera, L’estiueig), Luca Ronconi i Ariel Garcia Valdés (La serventa amorosa), Pau Carrió (L’hostalera), etc. Oriol Broggi s’enfronta ara a aquest autor amb tot el bagatge de La Perla 29, però també amb l’herència del Teatre Lliure i de tants i tants muntatges que ens han sorprès i captivat.
Aquesta nova adaptació llueix per la seva senzillesa, la seva austeritat formal, però sobretot pel protagonisme que es dona a les interpretacions i al ritme de la peça. Des del seu començament seguim amb interès la presentació de personatges, les seves entrades i sortides, les diferents escenes a dos o a tres… No hi ha res que sobri ni que falti. Hi tenim uns personatges creïbles, de carn i ossos, tal com demana Goldoni. I també hi tenim els seus moments de farsa –fins i tot de clown- i els seus moments de comèdia amarga, quasi agredolça, que l’autor ens regala en cadascuna de les seves obres. Són aquells moments en que els personatges reconeixen els seus límits i renuncien a l’amor romàntic o a les relacions impossibles… Goldoni, tot i l’herència de la commedia dell’arte, sempre fa tocar als seus personatges de peus a terra, aconseguint un realisme que xoca amb la trama d’embolics però que dota als seus textos d’una qualitat i una veritat enlluernadores.
Un altre dels grans encerts d’aquest muntatge és haver despullat l’espai de la Biblioteca i fer-lo lluir amb el mínim. Les finestres, els murs de pedra, la tarima de fusta i quatre mobles d’època són suficients per donar-nos el marc ideal. Si a sobre ho acompanyem d’un vestuari també senzill, però funcional i sense estridències ni innovacions innecessàries, ja ho tindrem gairebé tot perquè els actors i les actrius surtin i llueixin d’allò més. I ho fan; i tant que ho fan! Podríem dir que es tracta d’un repartiment rodó, amb una Mireia Aixalà magnífica i pletòrica, molt ben secundada per Xavier Boada, Rosa Gámiz, Joan Arqué Solà… i tota la resta.