Carles Armengol Gili

Tot i conèixer el desenllaç, tenia moltes ganes de veure aquesta versió d’un dels arguments més famosos d’Agatha Christie. Ja se sap, però, que a vegades les ganes juguen a la contra… En el programa de mà i en diferents espais del teatre llueixen els 62 anys d’aquest muntatge teatral que triomfa a Londres ininterrompudament, però lluny de fer-li un favor crec que els anys acaben pesant-li a la proposta. L’enginyeria dramàtica de la peça ha quedat molt antiquada… i no parlo de les regles del joc que té tota obra de misteri, sinó del llenguatge i de la fusteria teatral. D’altra banda, la proposta de Victor Conde és excessivament formal i no acaba d’extreure del televisiu i extravagant repartiment […]

Una idea original, una bona producció al darrere, un bon bagatge professional, un còmic competent… En principi, M3 ho té tot… però el cert és que no acaba de funcionar. No sabem si és per una certa infantilització de l’humor, per un desajust en el temps dels gags o per una manca de credibilitat en allò que s’està explicant. Sembla com si el protagonista no s’ho acabés de creure, i per tant… el públic tampoc. Una altra de les pegues de l’espectacle, al meu entendre, és el lloc on s’executa. Possiblement un teatre a la italiana no sigui el lloc més adequat per un muntatge d’aquest tipus. Ara bé, tot el que no funciona a la caixa negra, segurament sí […]

Al començar els actors ja avisen de que l’espectacle ha de ser vist com quan es contempla un quadre. Adverteixen que són tres històries independents unides per un estil, per la forma… o més ben dit, per un paisatge emocional. Demanen per últim, que ens deixem emportar, i a partir d’aquí comença un muntatge on es barregen projeccions, dansa i teatre de gest. A mi els avisos no em van espantar ni tirar enrere. Crec que són fins i tot innecessaris, perquè quan un va al teatre ha d’anar amb la predisposició a deixar-se endur, des del primer moment fins al darrer. El principal problema que li veig a aquest faune, i també als seus companys, és que no ens […]

Crec que el principal problema de Refugi a Les Rocoses és que promet més del que ofereix. Te la venen com una comèdia esbojarrada però el seu humor és força convencional. Pretén donar girs inesperats però acaba confonent al personal amb unes escenes finals força difícils de pair. Vol parlar de temes transcendentals però tot queda relegat a quatre frases ben intencionades i fora de lloc. Veient-la sembla que han volgut captar l’esperit “gamberro” d’un Martin McDonagh, per posar un exemple, però la cosa no ha arribat a bon port… Val a dir, però, que hi ha situacions divertides i que amb l’aparició del personatge masculí es creen moments interessants. També s’ha de reconèixer que els actors s’esforcen per fer […]

Quan veus una obra d’Ibsen, d’Strindberg, de Chejov o de qualsevol altre dels grans mestres europeus del XIX, t’adones de la gran qualitat literària dels seus textos, però també de la construcció mil·limètrica i perfeccionista de les seves trames i arguments. Res hi sobra ni res hi falta. Tot avança cap a un objectiu clar, aconseguint crear un camí on l’interès no decreix… ni ara que han passat 100 o 130 anys. És cert que l’adaptació de Juan Mayorga i Miguel del Arco ha emfatitzat aspectes que acosten el discurs a l’actualitat (tampoc calia massa; els clàssics són clàssics perquè sempre són terriblement actuals) i potser ha podat alguns personatges o situacions… però l’essència i les paraules són les que […]