Després de veure aquest Caballero de Olmedo, un s’adona de que Lluís Pasqual torna a estar en plena forma. Després de l’encert total de l’any passat amb Els feréstecs, ara tenim la oportunitat de veure com juga amb un text “sagrat” de Lope i com el potineja per acabar donant-nos un espectacle ple de poesia i d’idees, la majoria molt encertades. I és que trobo molt saludable la dessacralització d’una obra com aquesta, ja que a vegades el teatre del segle d’or sembla un compartiment intocable i poc donat a versions, reinterpretacions i actualitzacions. Hem vist molts Shakespeares en texans, o ambientats en qualsevol indret, època o circumstància…, però quantes vegades ho hem vist amb un Lope? O amb un Calderón? Poques.
Tornant al muntatge que ens ocupa, segueixo pensant que Pasqual n’és el gran protagonista. Ha fusionat el vers de Lope de Vega amb el flamenc, i fins i tot amb el tango. S’ha permès que alguns personatges increpin directament el públic i ha convertit una obra “d’acció” i de molts personatges en una peça intimista i en alguns moments un xic “brechtiana”. Però amb tants encerts s’ha descuidat de controlar el vers endimoniat del Segle d’Or, un vers que a alguns actors els hi encaixa força bé i que a d’altres els devora per complet. Entre això i alguns problemes de vocalització es feia fins i tot difícil entendre alguns passatges de l’obra… ja de per si esquematitzada al màxim.
Sigui com sigui, estem davant d’un dels esdeveniments teatrals de la temporada. Un any més, Pasqual torna a estar en primeríssima línia.