Diuen que Shakespeare ho aguanta tot, i jo ja m’ho començo a creure. Mai hauria imaginat que riuria de valent amb un Otel·lo, però haig de reconèixer que Gabriel Chamé i els seus quatre magnífics actors/clowns ho han aconseguit. Amb un plantejament basat en el teatre físic i gestual, els actors transiten per tota l’obra del dramaturg anglès amb la irreverència i la desimboltura necessàries per aconseguir els seus propòsits. Ho fan, a més, utilitzant elements molt bàsics i senzills (teles, caixes, lones, etc.) que en algun moment ens remeten al teatre infantil o de carrer. O sigui, ens acosten a un teatre juganer que no vol perdre la seva essència.
La única pega que se li pot posar és que cap al final, just quan la tragèdia comença a treure el cap, el text acaba menjant-se la proposta. En aquell precís moment ja s’ha arribat a l’hora i mitja de funció i els recursos còmics s’han anat esgotant per si sols. Tampoc queda clar el camí escollit, ja que Chamé sembla posar-se líric i un xic seriós. Però, sigui com sigui, aquesta proposta ens demostra que és molt important jugar amb qualsevol text, per més sacralitzat que estigui. Si el joc és de veritat i va fins a les últimes conseqüències, el públic es rendirà a la proposta… i això és precisament el que passa amb aquest peculiar Othelo argentí.