Sempre he pensat que una germana o un germà és aquella figura que és a la nostra vida per posar-nos a prova, per ensenyar-nos alguna cosa. Al llarg de la història, són moltes les obres teatrals que giren al voltant de conflictes entre consanguinis. Ja a Set contra Tebes, d’Èsquil, es presenta la culpa heretada entre Etèocles i Polinices, el desenllaç dels quals obre un problema polític i religiós en què es veurà immersa Antígona, que remou cel i terra per poder enterrar el seu germà, Polinices. Però no cal anar tan lluny: a La casa de Bernarda Alba, Federico García Lorca relata les tensions, la gelosia i l’amor que es llegeixen entre les cinc germanes. A Hamlet, de William Shakespeare, res no hauria passat si Claudi no hagués matat el seu germà, el rei de Dinamarca. I així podríem trobar una infinitat d’obres, com Top Girls, de Caryl Churchill; Agost, de Tracy Letts; True West, de Sam Shepard; Hermanas, de Pascal Rambert, i moltíssimes més. Curiosament, un punt en comú entre tots els dramaturgs que han escrit aquests textos és que fan servir una disputa fraternal com a símbol o reflex d’un conflicte més ampli dins la societat.
‘La última noche con mi hermano’
Ens queda clar que les relacions entre germans són un gran tema tant per al teatre i la literatura en general com per a la nostra pròpia vida. Però què simbolitza una germana o un germà en el nostre dia a dia? Què en podem aprendre?
Quan vaig assistir a l’estrena de La última noche con mi hermano al Teatro María Guerrero, pensava que veuria una peça que reflexionava sobre el dol que suposa perdre un germà físicament, després de la mort, però em va sorprendre —i per bé— veure que va molt més enllà. Ara, l’espectacle arriba a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, on es podrà veure del 15 d’octubre a l’1 de novembre. En el text, escrit i dirigit per Alfredo Sanzol, apareixen tres parelles de germans amb les quals l’autor explora diversos tipus de relacions i de dols. Pots portar-t’hi molt bé i tenir-hi un vincle molt fort, fer anys que manteniu una relació agafada amb pinces o, directament, no saber-ne res a hores d’ara. Sigui quina sigui la situació, davant la impossibilitat de mantenir aquesta relació, sorgeix un dol.
Estar barallat amb el teu germà o amb la teva germana és molt dur, és un altre tipus de mort. Sents un buit dins teu, com si et faltés una part de tu, encara que mai no t’hagis arribat a portar del tot bé amb aquella persona. A l’obra, Ariadna Llobet i Biel Montoro encarnen la parella de germans més jove, que per a mi són un símbol d’esperança, de fraternitat i d’amor. Amb aquesta parella de germans, Sanzol obre un camí al diàleg, a la reflexió que, si totes dues parts hi tenen voluntat, el vincle pot ser indestructible.
La direcció escènica del muntatge, així com l’ús de l’espai, em va semblar molt fluid i creatiu. L’escenografia és molt vistosa i se’n gaudeix molt. El text és d’aquells que voldries tenir enquadernats a la prestatgeria de casa. Vaig sentir més d’una persona sanglotar en acabar l’obra.
Curiosament, a la pel·lícula Los domingos també s’exposa una relació conflictiva entre germans i crec que aquesta serà la tendència dels pròxims anys. Em pregunto si el motiu és que ara, com a societat, hem arribat a un punt tan individualista i extrem que necessitem reformular què significa per a nosaltres aquesta figura en la nostra vida.
Crec que una germana o un germà és aquella persona que ve a posar a prova el teu amor incondicional. Pot ser que siguis d’esquerres i tinguis un germà de dretes. O que siguis una persona atea i la teva germana, religiosa. També pot passar que estiguis enfadat amb la teva mare i, en canvi, la teva germana hi tingui una bona relació, o que tu siguis algú molt sensible i el teu germà sigui la persona més freda del planeta. Però és precisament aquí on hi ha el repte: si tots dos tenen la voluntat de mantenir una bona relació, han d’acceptar aquestes diferències, perquè són precisament aquests punts de discòrdia els que trenquen els vincles que mantenim amb els nostres consanguinis. Per això crec que els germans són a les nostres vides per fer-nos millors persones. Compte, això no vol dir que no hàgim de posar límits si cal, però moltes vegades són aquells mestres que venen a ensenyar-nos a acceptar l’altre encara que no pensi com nosaltres.
Crec que, quan acceptes el teu germà, ets capaç també d’acceptar el teu veí, el teu company de feina, un desconegut. I actualment, en una societat cada vegada més egòlatra i desconnectada del col·lectiu, tan polaritzada, aquesta figura pren cada vegada més importància.
La última noche con mi hermano és un homenatge a aquells companys amb qui compartim pares i, també, un acompanyament a les persones que perden aquests vincles tan necessaris en la seva vida.
