Parsifal és la darrera òpera que va compondre Richard Wagner el qual va morir uns mesos després de l’estrena a Bayreuth el 1882. Aquesta obra, per tant, representa un testament operístic de primera magnitud que musicalment aplega el bo i millor de la producció musical del geni de Leipzig. En aquesta òpera Wagner exposa les seves idees estètiques, místiques i musicals en entremesclar la tradició medieval, l’admiració per un ascetisme cristià i la idea del teatre com a autèntic temple on representar una missa laica que ens permeti de transcendir la nostra existència a través de l’art.
Com ja havia fet anteriorment a Lohengrin -personatge, per cert, fill de Parsifal-, Wagner s’immergeix en la llegenda medieval dels cavallers que custodien el calze sagrat que conté la sang de Crist i la llança amb què el fill de Déu va ser ferit a la creu, i elabora una profunda reflexió sobre el patiment i la redempció. Una redempció que arribarà de la mà d’un “salvador”, Parsifal, jove innocent i pur que portarà el consol a la humanitat en guarir el malaguanyat i eternament ferit Amfortas i substituir-lo com a custodi del regne místic de pau i pietat que representa el temple del Graal. Però tal com li succeeix al príncep Tamino a La flauta màgica de Mozart, Parsifal haurà de superar abans unes proves per poder passar de la innocència al coneixement necessari per salvar-nos. Caldrà que, a diferència del que va fer el seu predecessor Amfortas, ignori la seducció de Kundry i les dones-flor -quina meravella el vals de les “dones-flor” del segon acte!-, derroti el mal que encarna el mag Klingsor, antic cavaller del Graal que va caure al “costat fosc” (materialista) de l’existència, i finalment acabi guarint la ferida eterna d’Amfortas, l’agònic custodi del Graal al qual, com he dit, Parsifal substituirà al final de l’obra.
Tot i que Wagner era agnòstic, el misticisme que desprèn aquesta òpera -no debades Wagner la va qualificar com a “festival sacro-escènic”- supera amb escreix l’obra anterior del compositor. En efecte, Parsifal conté moments amarats de simbolisme cristià com la ferida inguarible d’Amfortas que li fa Klingsor amb la llança de Longinus -paral·lelisme amb la ferida de Crist a la creu-, o la penedida Kundry, que al tercer acte renta els peus de Parsifal com fa Maria Magdalena amb Jesucrist. Un simbolisme sacre i teatral que també es projecta en una música solemne, tal com es pot apreciar en els leitmotive del Graal o de la Fe, però sobretot en les parts corals dels finals del primer acte, amb la consagració del Graal, i del tercer, moment en què Parsifal, com a nou rei del temple, consagra el calze i un cor celestial tanca l’acte i l’òpera.
Parsifal és una òpera immensa, amb una música fastuosa i transcendent. De fet, només en escoltar la majestuosa obertura un ja pot intuir la magnificència del que vindrà, i el muntatge que el Liceu ens presenta està a l’alçada del repte de representar tanta sumptuositat. De la mà de l’imaginatiu Claus Guth, que ja va estrenar el mateix muntatge al Liceu el 2011, la decadència del temple del Graal i la desorientació d’uns “cavallers” que esperen l’arribada d’un redemptor es trasllada a un hospital de després de la Primera Guerra Mundial. Aquest redemptor ha de salvar els soldats de penes i sofriments viscuts, però tots sabem també que aquest “salvador” eventualment els aconduirà a noves penes i a nous sofriments, per bé que això ja sigui una altra història.
Les veus d’aquest muntatge són dignes de la grandesa de l’òpera: el fogós i entregat Nikolai Schukoff encarnarà Parsifal, acompanyat de la rutilant i poderosa veu d’Elena Pankratova en el rol de Kundry. Un dels millors barítons del moment, Matthias Goerne, i un dels baixos de referència d’aquest segle, René Pappé, es posaran en la pell d’Amfortas i de Gurnemanz respectivament. D’altra banda, el malvat Klingsor serà interpretat per un autèntic especialista en aquest rol com és Evgeny Nikitin. Tot plegat sota la batuta del mestre Josep Pons i uns cors del Gran Teatre del Liceu reforçats aquest cop per la Coral Càrmina, que Daniel Mestre dirigeix amb la solvència que el caracteritza, a més de comptar també amb el Cor Infantil Amics de la Unió que condueix Josep Vila Jover.
Torna Wagner al Liceu i ho fa després de diverses temporades d’absència -el confinament va obligar a cancel·lar els muntatges de Lohengrin el 2020 i Tannhäuser el 2021- per la porta gran: amb la seva òpera més solemne, amb un muntatge exitós i un repertori brillant absolutament a l’alçada de l’ocasió.
Més informació, imatges i entrades a:
