“Divertir, emocionar i sorprende” és el lema de Planeta Impro, animals escènics, generadors d’idees i caçadors d’històries que tenen el públic com a gasolina i inspiració. Hem entrevistat el director, José Luís Adserías, i ens explica que va començar a dedicar-se a aquest gènere teatral fa 17 anys, quan va entrar en contacte amb els match d’improvisació francesos, a través d’un director teatral que li’n va parlar. Després d’investigar sobre el tema, va crear una companyia amb companys de classe i, arran de la seva dissolució tres anys més tard, va crear Planeta Impro. El grup ja fa 11 anys que presenta els seus espectacles al Teatreneu, on omple la sala on està afincat. Des de l’any passat, la companyia és també organitzadora del Festim Barcelona: un festival internacional d’improvisació que creix any rere any, creat entre les companyies que hi participen, i arriba a la ciutat després de passar per Sintra (Lisboa) i Madrid.
Teatre Barcelona: El festival segueix creixent i és la segona vegada que es celebra a Barcelona. Què els espera als espectadors? Quines novetats hi haurà aquest any?
José Luís Adserías: El públic podrà gaudir d’altres imaginaris, d’altres formes de fer. Quan treballem totes les companyies juntes és com si fos una orquestra, com uns músics de Jazz que comencen a tocar i es van trobant. Comencem a improvisar i ens anem encaixant. A tu t’agrada més això, a mi això altre, i el que és genial és que s’afina.
Tenim convidats de Mèxic i de Colòmbia. A l’anterior edició va venir una altra companyia de Mèxic, una de Boston i una d’Argentina. En aquesta, per exemple, PÍCNIC de Colòmbia porten l’espectacle Speechless, d’improvisació gestual.
TB: Una hora improvisant sense paraules!
J.L.A: Han depurat molt la tècnica i expliquen una història on tot és humor gestual, acompanyats d’una DJ canadenca que ambienta la música de les històries, de manera que la música i el gest creen imatges per seguir el fil. S’entén bé perquè són molt nets, es reconeix de seguida què fan i per on va la narració.
Després, la companyia Complot/Escena de Mèxic porta un espectacle que es diu Equis ha muerto. Demanen dades al públic i creen la vida d’una persona des que neix fins que mor, amb una posada en escena molt interessant.
TB: Com és la posada en escena?
J.L.A: Són tot sabates. Un del parells pertany a una persona que ha mort, es vol calçar a aquesta vida. Els espectadors aporten una sèrie d’informació i variables, i a partir d’aquí creen la infància, l’adolescència, els trenta, els quaranta… depèn. No saben quina edat va tenir, perquè depèn de les respostes que els hagi donat el públic.
TB: I ho amaneixen amb humor.
J.L.A: Hi ha profunditat, però també hi ha moments d’humor, perquè la vida també és divertida i a la vida hi ha moments de tot tipus.
TB: ¿I què prepareu, des de Planeta Impro?
J.L.A: Nosaltres treballem en les vetllades mixtes, amb totes les companyies, com la inauguració, que comença amb el Mister Impro. És una competició on es posen reptes als improvisadors i el públic va votant: un serà proclamat Mr o Ms Impro del festival. A Impro Fighters cada companyia presenta una parella de lluitadors i s’enfronten amb la improvisació a l’escenari, on el públic també vota. Dissabte farem l’Impro Show Allstars, el nostre espectacle estrella amb convidats de fora, i el diumenge l’Àrea Long Form, un espectacle d’improvisació llarga creat per la convivència del festival. Una companyia fa una proposta inicial, i entre tots es va treballant en aquesta proposta.
TB: Com es fa aquesta proposta? Com es crea un espectacle d’improvisació?
J.L.A: Es treballa en la dramatúrgia, en quins suggeriments demanarem al públic per inspirar-nos en la història, si serà una trama lineal o tres històries que s’enllacen: per exemple, podem decidir que començarem tres històries i en algun moment hauran de trobar-se, o si hi ha monòlegs… Organitzes uns elements i fas una estructura. Però abans de començar no saps ni quins personatges ni quins llocs faràs.
TB: Teniu algun truc o suport al qual recórrer si us quedeu sense inspiració?
J.L.A: La tècnica. Hi ha molta feina al darrere, molt entrenament. La tècnica et permet tenir solidesa en el que fas, consisteix a tenir molt clars els motors que generen les històries, i atendre a aquests motors per desenvolupar-la. Vas atenent on ets i quin sentit té el que estàs fent. Com a actor ho actuo, com a escriptor li dono un sentit… i després ja com a director li dono la meva opinió (riu).
TB: És una deconstrucció de la dramatúrgia que també pot ser interessant per a altres gèneres teatrals.
J.L.A: Sí, de fet ho fan en molts muntatges, que estan fets des d’improvisacions dels actors, però aquí la tècnica és diferent. És diferent la improvisació actoral que la improvisació teatral, on les eines estan pensades per a que ho facis davant del públic. Però sí que seria útil, imagina’t!
TB: Un dels factors que intervenen és la interacció amb el públic.
J.L.A: A totes les obres, fins i tot en els formats llargs, es demana al públic encara que sigui una paraula, perquè serà la inspiració de tot el que passarà. La que sigui, poden dir-te “Plàtan”, i a partir de Plàtan fas una obra. És curiós com d’una idea es generen connexions, i d’una paraula sorgeix tot un espectacle. La companyia convidada de Colòmbia, per exemple, demana records de la gent.
TB: I en algunes obres fins i tot pugen a l’escenari. Com canvia, aquesta interacció, l’experiència del públic?
J.L.A: El públic se sent còmplice del que està passant en escena, i això ho agraeix. Saben que és únic i que ve de la seva proposta. A Impro Show es fan jocs amb frases escrites, i la gent surt molt contenta quan han llegit la seva frase, descobreixen que influeixen en el que passa a l’escenari.
TB: Pots explicar-nos alguna anècdota?
J.L.A: Hi va haver un brasiler que va viure tres anys a Barcelona, i abans d’anar-se’n a viure a Austràlia va voler agrair a la ciutat que l’havia tractat tan bé. Com un lloc on s’havia divertit molt era Impro Show, va deixar anar un munt de globus amb una carta per tota la ciutat. Va arribar gent ensenyant-nos la carta, on deia a les persones que la trobessin que volia compartir aquest espectacle, perquè en la mesura de que la ciutat l’havia tractat molt bé, aquí és on s’havia rigut més, etcètera. I després Atrapalo ho va veure i va fer un anunci! (riu)
TB: ¡Un espectador assidu a una obra!
J.L.A: Hi ha molts que van repetint, i per això també el festival vol que la gent pugui gaudir de la feina dels companys improvisadors i veure altres formes de fer. Ens coneixen a nosaltres però volem que coneguin més, per això ens esforcem a fer el festival. I, per a les companyies, es comparteix i s’aprèn molt amb la convivència.
TB: Com és el vostre públic?
J.L.A: Doncs ara mateix, de tota mena. A Planeta Impro atenem a tres coses: divertir, sorprendre i emocionar. Vénen a veure’ns persones des dels 12 fins als 80 anys, de vegades famílies senceres. El jove podrà es quedarà amb la diversió, i una persona de 70 també, però gaudirà d’una altra manera els moments d’emoció, perquè nosaltres expliquem històries, i busquem que arribin a l’espectador.
TB: A cada edat aporta alguna cosa diferent.
J.L.A: Els xavals d’11 anys crec que senten que participen de coses d’adults, perquè quan demanem títols, les frases són les que surten… (riu) Però no és que vegin res que no veuran per la tele! Els més joves són més gamberros, posen frases sexuals o qualsevol bogeria que els vingui al cap. I és genial, perquè quan vénen molts d’ells es reflecteix en el xou… Tot i que el tema del sexe em sembla que va amb tothom, perquè de vegades em vénen després senyores i em diuen (imita veu d’àvia) “Aquesta frase era meva…!” La diversió els uneix, i cada un s’omple del que podem aportar.
Finalment, buscquem sorprendre, perquè mai se sap per on sortirem. I llavors és quan ens diuen que no pot ser, que ha d’estar preparat, i sí sí, sin trampa ni cartón, és tot improvisat.
TB: Tot tècnica!
J.L.A: La tècnica de la improvisació és una tècnica molt bonica perquè es basa en la cooperació entre les idees de les persones. Es sustenta en que per a cooperar amb la idea d’algú, has d’aprendre a avortar les teves. No és qüestió de que la meva idea enganxi, sinó de com faig créixer la teva. Si tu estàs a l’escenari amb una idea, jo he de generar suggeriments que et serveixin a tu, deixant de banda les que tingués abans, eliminant-les. És l’art d’avortar històries: com més històries avortes, més et bolques en les dels companys.
TB: Fa 14 anys que vas crear Planeta Impro i 11 que esteu al Teatreneu. Com se sobreviu 11 anys en un teatre?
J.L.A: Uff! Amb il·lusió. Ens agrada molt el que fem, moltíssim. Porto 17 anys com a improvisador i m’encanta. No deixo de sorprendre: per improvisar ha de ser per sorprendre’t i no jutjar al públic, tampoc. El públic aporta el que pot, de vegades és més o menys suggerent, però el nostre treball és que del suggeriment, hem de treure or! (riu) I fer una història bona. No cansa perquè sempre serà diferent, fins i tot amb espectacles temàtics com l’Impro Horror Show. Poden haver-hi cinc històries d’homes llops, però igual que Underground és diferent d’Home llop americà a Londres, tu trobes la teva pel·lícula i jugues amb això.
El més bonic és que sempre estàs descobrint, i la realitat sempre supera la ficció. Encara que porti tants anys, segueixo sentint que hi ha milions d’històries que encara no he descobert, i vull seguir descobrint, per això mai em canso. I per això el públic repeteix. Sempre dic en broma que el públic repeteix per veure si és veritat que vam improvisar, i quan veuen que és veritat és quan s’enganxen. Saben que tenen una aposta segura.
Fotografies: Teatreneu / Fotografía retrat: Ana Zaragoza
Text: Neus Riba
