La seva carrera com a actriu ha mudat de pell fins a conquerir l’article reservat a les grans: la Iscla. Des de T de Teatre i sèries mítiques com Jet Lag, s’ha consolidat com una protagonista habitual dels grans escenaris, que sovinteja amb personatges de caràcter volcànic. Dirigida per Pau Roca, a Morning Sun —a La Villarroel a partir del 9 d’octubre— executa una nova pirueta per encarnar una dona aparentment senzilla, però travessada per totes les ferides i meravelles que caben en una vida.
Miriam Iscla
Morning Sun, com bona part del teatre de Simon Stephens, parteix d’una idea molt poderosa: una vida no necessita ser heroica ni extraordinària per merèixer ser narrada.
Aquesta és la gràcia: la Charley no és cap heroïna, és una persona transitant per la vida. Veus la gent que l’ha acompanyat, les decisions que pren i com tot això la modifica. Pot semblar que no passa res, però passa tot. No cal que t’hagin passat les mateixes coses, però reconeixes decisions, camins i relacions. Tots som protagonistes de la nostra vida.
Hi ha també Nova York i la pintura de Hopper.
Recorres setanta anys de la ciutat a través de la sida o de l’11 de setembre. No és una cosa que els passés només a ells: ens va passar a tothom. I el quadre Morning Sun podria ser el resum de la funció. Aquella dona asseguda al llit, mirant per una finestra, mira cap enfora o cap endins? La Charley explica la seva vida o l’està revisant? L’espai des d’on narra és un misteri.
La Charley diu que, a la seva edat, la gent deixa de mirar-la. Parla de la invisibilitat de les dones madures?
Sí, però també ho diu des d’un lloc positiu. S’ha tornat invisible i, per tant, ja no ha d’estar pendent de seduir ni de vendre el peix. Té un punt alliberador.
‘Morning sun’
L’obra l’expliquen tres generacions de dones. Què canvia quan els personatges femenins se situen al centre del relat?
Els homes formen part del camí de la Charley, però el relat avança a través de la mirada de les dones: la protagonista, la seva mare [Anna Güell] i la filla [Raquel Ferri].
És una història de dones escrita i dirigida per homes. Encara falta que elles també n’assumeixin l’autoria i la direcció?
Ara hi ha dramaturgues i directores amb més presència, però cal que tinguin el mateix marge d’error. Els autors i directors fa molts anys que s’equivoquen i continuen treballant. Elles també han de poder tornar-ho a provar.
“Darrere de l’extrema dreta hi ha una manipulació molt ben pensada, amb molts diners, que busca que la gent no reflexioni”
Et preocupa que la igualtat reculi amb l’ascens de l’extrema dreta?
Molt. Són conquestes recents i es poden perdre. Volen tornar a posar l’home al centre, la dona a casa, l’homosexual a l’armari i l’Església per davant de tot. Em posa molt nerviosa, perquè al darrere hi ha una manipulació molt ben pensada, amb molts diners, que busca que la gent no reflexioni.
La vocació d’actriu et ve de casa?
Casa meva era molt teatrera. La meva mare era infermera, però era la còmica del teatre amateur del poble, i el meu pare n’era el galant. Ell va fundar l’escola de teatre de Pineda i jo en vaig ser la primera alumna. Feia teatre des dels tretze anys. Quan estudiava Medicina, els caps de setmana feia bolos d’aficionats.
Com la Charley, tu també has pres decisions transcendentals. La primera va ser deixar Medicina?
Tenia el cuc del teatre. Volia ser actriu, però em semblava impossible viure’n. Em vaig presentar a l’Institut del Teatre pensant que, si no hi entrava, continuaria fent teatre amateur. Necessitava provar-ho i no m’ha anat malament.
T de Teatre i Miriam Iscla a ‘Jet lag’ (3cat)
Quan tenies quaranta anys vas prendre la segona gran decisió. Quina va ser?
Deixar T de Teatre després de disset anys. Crear una companyia des de zero i passar per tots els llocs va ser un aprenentatge brutal. Vaig viure una època irrepetible a la companyia: fèiem nou-centes funcions d’un espectacle. Però em sentia dins d’una roda i necessitava anar a un altre lloc. Molta gent em deia que m’equivocava, però ho havia de fer.
De la comèdia al drama: com va ser el canvi?
T de Teatre m’havia fixat una imatge vinculada a la comèdia i, de sobte, en solitari, em van començar a arribar dones dures, personatges densos i conflictes molt marcats. I em venia de gust tocar altres tecles. Per tornar a la comèdia he hagut de provocar projectes, com Les bones intencions. M’agraden totes dues coses.
Com construeixes un personatge?
El que més m’agrada és el treball anterior als assajos: llegir, investigar i entendre el seu món. A Dona no reeducable interpretava la periodista assassinada Anna Politkóvskaia: vaig llegir sobre Txetxènia, vaig veure documentals i entrevistes. Tot això et pot afectar, però després ho has de transformar en teatre: entendre l’emoció que hi ha a sota i trobar què té de més proper a tu.
‘Dona no reeducable’
La Biznaga de Plata de Màlaga t’ha obert més portes en l’audiovisual?
Sembla més del que és: hi he fet personatges petits. Però m’encanta treballar davant la càmera; és un món que conec poc i tinc ganes d’aprendre’n. És la mateixa feina, però amb un altre llenguatge: davant la càmera, menys és més; al teatre, has d’arribar fins a l’última fila. El premi em va emocionar perquè no me l’esperava gens.
Com la Charley, quan mires enrere, et penedeixes d’alguna decisió?
No em penedeixo d’haver deixat Medicina ni T de Teatre, ni tan sols en els moments sense feina. Ara estic tranquil·la, amb feina enguany i, pel que sembla, també l’any vinent, i no miro més enllà. Si no em truquen, em busco els projectes jo: provoco coses perquè passin. Això és el que em deixa dormir bé.
Més informació, imatges i entrades:
