El dol pot ser-hi en l’absència, en el somni, en la paraula, en l’objecte. El poema escènic de Xavier Bobés, EPITAP, transita la pèrdua per retrobar-se en allò que queda. Del 3 al 20 de desembre és al Lliure de Gràcia, coincidint amb el tancament de la celebració dels cinquanta anys del teatre.

“El punt de partida de la peça és un procés de dol, tot i que l’espectacle va més enllà d’aquesta experiència”, explica Bobés. La mort de la seva mare el 2023 el submergeix en una recerca lliure de la poètica del dol. “Una de les revelacions del procés de dol és que pot ser molt enriquidor. L’absència de la mare et rememora la infància. T’adones de com ets i de com t’han estimat. Inevitablement, et porta a una actitud d’agraïment i de reconeixement de la figura materna”, relata l’artista.
Durant un any, Bobés ha realitzat un procés de recerca en què ha entrevistat amics, familiars, voluntaris i gent del seu entorn per conversar sobre la quotidianitat, parlar de la vida i del temps que passa. Arran d’aquests intercanvis es crea la proposta, que no deixa de ser una evocació plural del vincle maternofilial: “Hi haurà gent jove que ho viurà des del punt de ser fill i hi haurà gent més gran que empatitzarà més amb el sentiment de mare”. De nou nen, de nou fill.
Es tracta d’un poema escènic en què el tèxtil dona forma a la proposta. A través de la seva presència es percep l’absència de qui ja no hi és. Un fil visible que teixeix una mirada d’agraïment i de reconeixement a la mare. Per estimar. Per intentar trobar-te ara és el nom del procés de recerca de l’espectacle. Perquè la roba va quedant enrere no només per la mort, sinó al llarg de tota una vida. EPITAP parla també dels canvis, del temps que se’n va i de la malenconia del que deixem enrere. Són, en plural, els diferents dols de la vida.
Però la poètica de l’objecte no és cap novetat per a Xavier Bobés. Des de fa vint-i-cinc anys aprofundeix en la recerca del contingut simbòlic i teatral dels objectes i de tot el que aparentment és banal. Amb una trajectòria d’uns deu espectacles, entre els quals Insomni (2011), Cosas que se olvidan fácilmente (2015), Corpus (2020), El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai (2022) i Tumbalafusta (2024), ha fet de l’objecte quotidià el motor de la seva creació.
“La mort posa les coses al seu lloc. Poso les coses al seu lloc”
“La mort posa les coses al seu lloc. Poso les coses al seu lloc”. I, per fer-ho, Xavier Bobés defuig la narrativitat convencional. Proposa una experiència universal que parla de la biografia que tenim del dol, independentment de la relació que es tingui amb la persona propera.
El somni com a evocador, un límit difús entre el que és i el que pot arribar a ser, que permet no caure en la literalitat del relat. Bobés es va reconèixer, en els primers mesos del seu procés de dol, en l’estat de semivigília que Siri Hustvedt descriu a Ghost Stories: “Quaranta-sis dies en un estat quasi oníric. La Sophie hi està d’acord: diu que el seu dol és curiosament com somiar”.
La música actua com a fil conductor amb diverses peces interpretades per Mercè Badia Pàmies, cantant lírica, i Dani Jané Castanys, guitarrista. “Es tracta d’una peça per a la reflexió compartida. La paraula i el so arriben més enllà de la vista. Conviden a l’escolta i a l’empatia”, diu el creador.
EPITAP és una proposta íntima i senzilla, que convida a la reflexió i no només a la contemplació. Xavier Bobés agafa el tèxtil per parlar del dol i les experiències col·lectives que parlen de la vida per agrair. És un viatge poètic que no busca cap resposta concreta, només l’agraïment i la certesa que l’absència ens fa adonar que som qui som per com ens han estimat.
Més informació, imatges i entrades: