Júlia Barceló: «Si Hedda Gabler fos un personatge masculí, no s’hauria tractat tan injustament»

Redacció

Últimament no para de treballar. L’hem vist a L’Avar del Teatre Goya i a L’Hostalera de la Biblioteca de Catalunya. Ara és al Teatre Lliure amb Filla del seu pare, una versió de Hedda Gabler irreverent i atrevida dirigida per Pau Miró. Potser encara no és una cara coneguda, però val la pena que memoritzeu el seu nom: Júlia Barceló. Una actriu magnètica i amb molta llum que en aquesta revisió del text d’Ibsen demostra el seu talent regalant-nos una Hedda fascinant que, en molts moments, no necessita més que la mirada per dir-nos-ho tot.

Tot i que és el setè espectacle de la Solitària, és el primer cop que els tres actors de la companyia, a qui hem de sumar Pol López i Pau Vinyals, poden ser junts a l’escenari. La rebuda no podia ser millor: entrades exhaurides abans d’estrenar. Queda clar que necessita una vida més llarga. 

TEATRE BARCELONA: Vas proposar tu a la Companyia Solitària de fer aquest text d’Ibsen, per què?

JÚLIA BARCELÓ: És d’aquests textos que, quan els llegeixes, et queden gravats. Sobretot el personatge de la Hedda, perquè hi ha pocs personatges femenins tan interessants.

És un dels personatges femenins interpretativament més complexos?

És complex perquè no et dóna gaires pistes. Al principi et genera moltíssimes més preguntes que respostes. És molt misteriós. Et preguntes, per què ho fa, això? A més, entra a llocs molt destructius, molt foscos, però alhora és molt intel·ligent, molt brillant, ràpida i fins i tot divertida. Crec que és un personatge magnètic; complicat, però molt agraït.

Com l’has construït, la teva Hedda?

Volíem treure tots els tòpics i prejudicis que l’envolten. Se l’ha malinterpretat i tractat molt injustament de manera superficial. Estic segura que, si hagués estat un personatge masculí, no hauria estat així. Hem intentat buscar una justificació del que fa i intentar entrar dins la seva ment. Tinc la sensació que és una persona vella, una persona que sembla que hagi viscut molt més del que ha viscut, que té una consciència del món molt fatídica i que no encaixa amb la seva manera de fer. Això la fa entrar en una espiral destructiva, però no sap fer-ho d’una altra manera.

Se li atribueixen trets habitualment masculins. En l’àmbit de l’amor, per exemple, és ella qui el rebutja.

L’amor romàntic, amb Hedda, no existeix. Ella és completament conscient del joc social i sap moure molt bé les fitxes. És molt estratègica i sap manipular la gent. Són trets habitualment masculins. En canvi, com que ella és una dona, se la tracta de nena pija consentida que fa les coses per caprici, però hi ha molt més. És filla de qui és. Està educada en un món molt rigorós, molt militar i això xoca molt amb el seu caràcter, que és molt més salvatge. Està molt encotillada per la societat.

A la presentació de l’obra vas comparar Hedda Gabler amb Hamlet, què tenen en comú?

Harold Bloom diu que és un Hamlet femení perquè qualsevol actriu vol fer-la en algun moment de la seva carrera. Per la seva complexitat i perquè el muntatge té alguna cosa filosòfica molt interessant. Però, a més, tot i que aparentment podrien ser molt diferents, també hi ha la qüestió de destruir des de dins un món que no t’agrada. A Hamlet no li agrada allò podrit de Dinamarca, i a Hedda l’avorreix infinitament la societat. Per ella, tot el que l’envolta és molt mediocre i, sobretot, la superficialitat de l’aristocràcia. Ella intenta jugar amb aquesta superficialitat, però això la destrueix.

Parlem de l’aristocràcia i d’un text del 1891. Encara és vigent avui dia? Encara hi ha Heddas?

Totalment. Si et passeges una mica per Pedralbes o Sant Gervasi hi veuràs moltíssimes dones encotillades. Totes són “dones de”. Moltes, o la gran majoria, han hagut de deixar les seves carreres, estudis i dedicar-se a cuidar als fills. O ni això, perquè tenen gent que se n’ocupa. I això les situa en aquest món de les aparences, de viure de cara a la societat on la part professional i la realització vital queda relegada als homes.

Heu traslladat l’obra a l’actualitat i a més a més a casa nostra. Heu canviat l’aristocràcia per la burgesia catalana, hi reconeixerem algú?

Hem partit del personatge del Tesman, que aquí és un burgès catalanet. Al text original ja és molt de casa seva, amb les seves sabatilles… L’han criat dues tietes grans i és molt convencional en tots els aspectes. S’hi reconeix la realitat del país, però no donem noms. Hi ha iconografies folklòriques que ja ho fan evident.

Hi ha un element de l’obra original que està de plena actualitat. Tant en Tesman com en Løvborg volen aprofitar-se dels contactes per col·locar-se en l’àmbit laboral. Tant els fa, si hi ha concursos per accedir-hi…

Sí, i això ve relacionat amb el poder de la Hedda, també. Volíem que es visualitzés la figura dels homes que es volen aprofitar del seu poder. La Hedda és una dona molt ben situada socialment, té poder i magnetisme social. Els homes que l’envolten volen beneficiar-se’n i per aconseguir-lo o bé es casen amb ella o bé intenten seduir-la d’alguna manera.

L’Aleix Aguilà és el dramaturg de capçalera de la Solitària. En Pau Miró diu que és un marcià, irreverent i necessari. Hi estàs d’acord?

Som defensors de l’Aleix des que el coneixem perquè té una manera molt personal d’escriure i alhora molt necessària. Té un imaginari molt peculiar i una capacitat de treure convencions i prejudicis a l’hora d’escriure molt interessants perquè et porten a llocs poc habituals.

I a més a més té un sentit de l’humor molt particular.

Ens encanta perquè té un punt absurd, molt irreverent i no té cap prejudici a l’hora fer broma del país, del món burgès català o de nosaltres mateixos com a món teatral. S’està fent una dramatúrgia molt igual, homogènia, i a la mínima que surten coses diferents la gent se sorprèn. Però hi són, el problema és que no es coneixen tant.

Heu fet una adaptació molt lliure i esbojarrada d’Ibsen, però la temporada passada també et vam veure a L’Avar, un muntatge molt més ajustat a l’original. Què n’hem de fer, dels clàssics?

Crec que no hem de tenir por de fer versions dels clàssics. Hi ha clàssics, més que d’altres, que han quedat molt obsolets i no ens ha de fer por tocar-los, remenar-los i desfer-los o alternar els papers d’homes i dones, perquè a més a més tot això compatible amb aquests textos. El problema és que estem acostumats a veure’ls molt restringits a l’original i sense netejar la dramatúrgia, cosa que, paradoxalment, sí que feien aleshores.

De fet, tu ets una defensora dels clàssics. Aviat impartiràs un curs sobre el Siglo de Oro.

Faig aquest curs perquè la meva estada a la Compañía Nacional de Teatro Clásico em va ajudar molt com a actriu. El fet de treballar la mètrica i el ritme d’un text original -Shakespeare o Molière sempre ho fem amb traduccions- és meravellós. Genera escola, unes estructures de treball i unes eines que també són molt útils i es poden aplicar al teatre contemporani.

En l’adaptació que heu fet, Hedda està completament enganxada a les xarxes socials, és el seu aparador social. Tu també en fas bastant ús i és fàcil veure que comparteixes sovint reivindicacions feministes. Sembla que, en general, les actrius heu fet un pas endavant i us esteu reivindicant, des del manifest que reclamava una major presència de dones al teatre signat per professionals consagrades com Carme Portaceli o Sol Picó, a les estudiants de l’Institut del Teatre.

Crec que ve molt donat per les mobilitzacions socials. El feminisme, i espero que vagi a més, està sent la revolució del segle XXI i està afectant tots els sectors. I ja era hora. En el món del teatre a vegades semblava que les coses no es podien canviar, que eren inevitables. Ara estem dient prou a unes decisions que han pres els homes durant tota la història del teatre. Estem dient que ja n’hi ha prou de tractar-nos amb condescendència, ja n’hi ha prou de tractar els personatges femenins de manera paternalista o superficial i que ja n’hi ha prou, senyors dramaturgs, de presentar els personatges femenins com un complement dels homes.

És evident que s’ha perdut la por a dir-ho públicament.

Cada cop hi ha més veus, i si hi ha més veus, hi ha menys por. Que a l’Institut del Teatre hi hagi un grup de dones em sembla meravellós. Quan jo hi estudiava no se’n parlava, tot es comentava entre passadissos. Però no t’atrevies a dir-ho públicament perquè encara hi havia molt de poder. Crec que un dels motius pels quals ha desaparegut la por és la presència de les companyies, perquè s’ha obert una altra manera de produir teatre que fa que no sigui tan jeràrquic. Aquella sensació que si un director o una productora et posava en una llista negra ja no treballaries més, ja no hi és. Estem veient que no és veritat i que hi ha moltes maneres d’entrar al món professional.

Un dels principals problemes amb què us enfronteu les actrius és amb els estereotips físics?

Totalment. Ho vivim constantment. Com a actriu et trien per un perfil concret, fas uns càstings per un perfil concret i t’envien guions amb unes descripcions molt concretes del tipus d’actriu que volen, totes molt restringides i esquemàtiques, molt tòpiques. Pot semblar absurd, antic i sorprendre que passi encara al segle XXI, però és així. I no només a la televisió, també al teatre. A mi sovint em diuen que busquen més fragilitat… Jo tinc una cosa, i ho reconec, i és que en escena els homes semblen més petits. No sóc una dona alta, però hi ha alguna cosa que fa que alguns homes semblin més petits. M’ho trobat fent diferents càstings i no agrada que la dona tingui una presència més gran que l’home. Això ha de canviar.

On et trobarem, a partir d’ara?

De nous projectes encara no en puc parlar gaire, però sí puc dir que estic dirigint una tesina a l’Institut del Teatre. És un text de Sarah Kane i em fa molta il·lusió retrobar-me amb alumnes de l’Institut perquè també em serveix per posar-me les piles.

Text: Mercè Rubià

 

Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!