En la seva primera aliança amb la Comédie-Française, Tiago Rodrigues (Lisboa, 1977) no ressuscita Hècuba d’Eurípides, la convoca i la desafia. A Hécube, pas Hécube, la reina troiana —vídua, esclava, mare esquinçada— reneix en una actriu que dona veu a una mare d’avui: una dona que clama justícia pels abusos al seu fill amb autisme. El teatre esdevé camp obert a la intempèrie del dolor. Rodrigues escriu amb els actors al centre, en una atmosfera austera on la paraula és resistència, el temps es trenca i la ficció s’esberla davant la realitat. Des del timó del Festival d’Avinyó, el director portuguès parla d’un teatre on l’emoció és insubornable i la memòria, força política.
Tiago Rodrigues
Teatre Barcelona: Què t’aporta, com a creador, treballar amb un text clàssic? Com transforma la teva manera de fer teatre?
Tiago Rodrigues: Tot comença amb la llengua. Ja havia treballat amb autors clàssics en obres que no sempre eren reinterpretacions. Volia explorar aquell estil clar i potent, fer servir paraules escrites fa vint-i-cinc segles. Amb Hècuba, Eurípides obre una esquerda en la tragèdia clàssica: per primera vegada, permet sentir la vida interior dels personatges. Potser va ser el primer a concebre una lectura psicològica dels protagonistes. Va ser revolucionari. I aquesta revolució encara ressona: Hècuba parla de vulnerabilitat, justícia, venjança i responsabilitat institucional davant dels més fràgils.
Per què, tot i ocupar un lloc central en la tragèdia d’Eurípides, Hècuba continua sent una figura oblidada? Qui és, en realitat, aquesta reina tràgica?
La reina de Troia, esclavitzada després de la caiguda de la ciutat, veu com els seus fills són convertits en botí de guerra. Quan descobreix que l’últim, confiat al rei de Tràcia, ha estat assassinat i deixat sense sepultura, orquestra la seva venjança i presenta el cas a Agamèmnon. Ferida però exigint justícia, Hècuba és també un símbol polític. Aquesta dimensió, que sempre m’ha fascinat, culmina en una obra que parla de com la societat tracta la vulnerabilitat. És, abans que res, un material poderós per pensar la representació teatral i la seva dimensió pública.
La teva tragèdia, que has anomenat Hécube, pas Hécube, parteix d’una realitat social concreta.
Sí, clarament. A Hécube, pas Hécube, els espectadors són testimonis de la tragèdia íntima d’una mare, la Nadia, el fill amb autisme de la qual va ser maltractat dins de la institució que l’havia de protegir. El cas, real, va commocionar Suïssa i el vaig seguir de ben a prop mentre treballava a Ginebra. Em va fer pensar com societats aparentment protegides poden ser profundament negligents amb els vulnerables. A partir d’això, vaig llegir testimonis, literatura mèdica, articles… i tot plegat es va transformar en poesia i teatre.
Com convergeixen o entren en tensió la història de la Nadia i el mite d’Hècuba?
La tragèdia de la Nadia, com la de tantes mares que lluiten, ressona amb la d’Hècuba. Quan fa servir les seves paraules, denuncia un crim que la colpeja personalment, però que és més gran: l’abús de nens vulnerables. Com Hècuba davant d’Agamèmnon, la Nadia s’enfronta a una institució deshumanitzada. El seu dolor es transforma en força i denúncia. I quan la justícia falla, com diu a l’obra, “obre la porta a la venjança”.
L’analogia entre Hècuba i Nadia altera la linealitat temporal i transforma la recepció de la tragèdia. Quin paper tenen els flashbacks en aquesta construcció narrativa?
Sí, la confusió és volguda. Al principi, veiem una actriu fent de mare. Però a poc a poc, la Nadia viu els textos d’Hècuba com a part de la seva pròpia realitat. Les paraules escèniques es filtren en la seva vida íntima, i el temps esdevé laberíntic. Aquesta fusió li dona una força tràgica. Només la Nadia és un personatge fix; la resta d’actors salten de rol en rol, com si reflectissin la seva mirada desestabilitzada.
Quan la mirada de la Nadia es difumina, l’espectador també perd referents. Com utilitzes la il·luminació i altres recursos per transmetre aquesta sensació d’opacitat i confusió?
Hem treballat amb una paleta que imita la visió d’un gos: tons grocs i blau-violacis. Hera va convertir Hècuba en gossa com a càstig, una imatge que per a mi simbolitza una fúria que no s’apaivaga. És la mateixa fúria de tantes mares que reclamen justícia, com les de la Plaza de Mayo. Aquest encreuament entre dol i exigència em fascina. El teatre pot ser una assemblea emocional i política alhora.
“Quan un actor interpreta un clàssic, el reescriu”
Com va reaccionar el repartiment de la Comédie-Française davant d’aquesta proposta que barreja realitat i ficció?
L’espectacle és una escriptura col·lectiva. Vaig arribar als assajos amb una dotzena de pàgines obertes. Llegíem, parlàvem, imaginàvem com infants. A partir d’aquest joc vaig construir el text pensant en l’escena. El resultat porta l’empremta viva de la companyia. Quan un actor interpreta un clàssic, el reescriu; aquí, encara més: les seves vides s’han colat dins la història. Aquesta porositat pot haver-los afectat profundament.
Creus que les tragèdies gregues encara ens ajuden a entendre el present?
Hècuba parla de justícia, dol i violència institucional, temes encara urgents. El teatre dona a la memòria i a la paraula una funció pública, política. Com deia Heiner Müller, “el teatre és el lloc on dialoguem amb els morts”, però també amb els vius. En un món on les institucions fallen, potser el teatre és un dels pocs llocs on encara es pot dir la veritat. No canviarem el món només amb teatre, però segur que el canviarem millor amb ell que sense.
Més informació, imatges i entrades:
