Entre els 90 espectacles del Grec 2025 hi ha una delicatessen com Compto cada passa meva sobre la terra, a la Sala Atrium del 14 al 22 de juliol. En aquest monòleg s’ajunten tres còmplices com Lluïsa Cunillé (escriptura), Xavier Albertí (direcció) i Oriol Genís (interpretació). Parlem amb l’actor de Badalona sobre un projecte que es preveu de nota i sobre una trajectòria que ha arribat al seu zenit en la maduresa.
Oriol Genís
Teatre Barcelona: No es troba gaire documentació seva a internet. Estrany en algú amb la seva trajectòria.
Oriol Genís: A la meva filla (l’actriu Júlia Genís) li dic que soc un outsider. També és una actitud personal, segurament. Era una persona molt tímida, em va costar molt trencar la closca de l’ou. Per això passava desapercebut, tot i que la vocació hi era.
Com vivia aquella època de perfil baix?
Evidentment, ajudava que la Maria [Maria Andreu, la seva dona] tingués un sou fix. Estava una mica sota terra, com el Guadiana. Als inicis vaig fer un cabaret antimilitarista, lligat al moviment de l’objecció de consciència. Ho feia en un circuit hiperalternatiu. Va ser una gran escola, com el teatre de carrer amb gent de l’Institut com en Manel Dueso. Érem uns grans imitadors dels Comediants.
“La meva mare feia teatre aficionat. Ella va ser qui va plantar la llavor”
Hi havia tradició teatral a casa seva?
La meva mare feia teatre aficionat. Ella va ser qui va plantar la llavor. A casa volien que estudiés una carrera i vaig començar Dret i Filosofia, però ho vaig deixar per presentar-me a l’Institut del Teatre. Vaig entrar al curs 76-77. Aquella època va ser brutal, com descobrir la sopa d’all per mi.
Què va fer després d’acabar a l’Institut?
Sobretot teatre infantil amb companyies com La Trepa i U de Cuc. Em vaig quedar una mica estancat, tot i que vaig arribar a entrar al Lliure per fer La flauta màgica, però no va tenir continuïtat i va arribar un impàs en la meva carrera.
Quan es va trencar aquest estancament?
Amb Xavier Albertí. No el coneixia i vaig fer una cosa que he fet moltes vegades: li vaig trucar. “He llegit que estàs preparant una obra i no sé si tens el repartiment tancat”, li vaig dir. Em va donar un paper molt petit al Troilus i Cressida del Lliure (2002). I ja vaig poder comprovar la seva manera tan especial de treballar.
Oriol Genís i Xavier Albertí en una imatge promocional de ‘Compto cada passa meva sobre la terra’
En quin sentit?
Un dia em va dir: “Aquí vull que facis això, això i això”. Eren contradiccions i li vaig comentar: “Bé, això com es fa?”. “Tu mateix”, em va respondre. Després va continuar la nostra col·laboració amb una obra sobre les cançons de Boris Vian. La meva dona em va empènyer a trucar-li perquè la dirigís. I ja vaig formar part de la seva gent.
Quantes obres ha fet amb ell?
No sé si són 24 o 25. He pogut gaudir del seu mestratge, de la manera tan especial de fer teatre d’algú amb un saber enciclopèdic. Sempre ens hem entès molt bé. He estat disposat a fer el que em demanés. Si volia que sortís a escena amb un tanga, ho feia. I també li vaig trucar quan va muntar PPP. Pasolini és un dels meus referents.
El recordat projecte T6 del TNC va ser una altra clau en la seva revifada.
Vaig arribar al T6 com a substitut d’Artur Trias, que no ho podia fer. Després també vaig estar a La rosa tatuada de Carlota Subirós perquè li vaig trucar. Però sí, el T6 va ser una experiència molt maca. Recordo el No parlis amb estranys sobre el franquisme, que va fer l’Helena Tornero, amb qui sempre he tingut una gran complicitat. Després vam fer Kabaret Protokoll, on va debutar la meva filla Júlia.
‘Kabaret Protokoll’
Amb el T6 també va viure algun sobresalt, diguem-ho així, amb el cabaret gai Gang bang, de Josep Maria Miró.
Uns guerrillers de Cristo Rey van tirar bombes fètides i van intentar agredir l’Òscar Castellví amb un tamboret. Va sortir la regidora disparada per fer-los fora. Era un moment en què jo deia: “Preneu-me i mengeu que aquest és el meu cos”. Va haver-hi una bona empastifada. Jo vaig dir als de vestuari que em fessin un vestit perquè no em reconeguessin quan sortís al carrer.
Dins la seva faceta musical, va crear el personatge d’Andrés Villarrosa…
‘El cantante melódico del trémolo metódico’ de la Bodega Bohemia. Era com un alter ego, amb perruca, bigoti i cançons de caspa total. Després Marc Rosich va muntar una dramatúrgia a partir d’unes entrevistes que em va fer, ¿Qué fue de Andrés Villarrosa? És una feina de dues cares, entre personatge i actor.
‘¿Qué fue de Andrés Villarrosa?’
Albert Arribas també està lligat a la seva carrera.
És una altra persona a qui he tingut la sort de conèixer. Va ser a partir d’una lectura dramatitzada d’una obra de Novarina, que ell havia traduït. Vam fer Frau, que durava set hores, després un antihomenatge a Feliu Formosa i, últimament, Verbagàlia i Opereta imaginària.
I ara Lluïsa Cunillé també torna a creuar-se en el seu camí.
Em va enviar un correu amb l’obra i em deia que era la primera vegada que ho feia pensant en un intèrpret. La vaig llegir i em va agradar molt. És la història d’un quiosquer, d’una persona normal. Està a punt que l’operin del cor, és a l’hospital i li explica la seva vida al senyor del costat. És com una confessió al final de la vida.
“Des de que estic jubilat, no paro de treballar”
Com veu el seu futur als gairebé 75 anys?
Ja estic jubilat, m’hi van obligar quan vaig fer els 65, i des de llavors vaig començar a tenir feina sense parar. Hi ha un pòsit després d’un camí en què he fet coses molt complicades. I això que hi va haver una època en què quan em donaven un text, no sabia com afrontar-lo.
Més informació, imatges i entrades a:
