Tot el que necessites per anar al teatre

‘Il trovatore’ i l’esperit de Goya

11 juliol 2017

n

L’andorrà Joan Anton Rechi dirigeix una nova posada en escena d’Il trovatore que potencia l’obscuritat de l’acció amb l’impacte visual de Los desastres de la guerra de Goya. Al Gran Teatre del Liceu del 17 al 29 de juliol.

Il trovatore (1853) va ser escrita pel llibretista Salvatore Cammarano i es basa en el drama romàntic El trobador, de l’espanyol Antonio García Gutiérrez. En efecte, l’obra és quinta essencialment romàntica: un argument rebuscat, uns protagonistes amb orígens i identitats confuses, amors impossibles amb sacrifici final inclòs, raptes, venjances despietades. Com s’entén si no la complexitat i versemblança d’un argument que ens narra la història d’una gitana a qui fa anys li van cremar la mare per bruixeria, que crema un fill seu per equivocació i que en deixa morir un altre només per fer sofrir el fill de qui havia cremat sa mare? La grandesa d’aquesta òpera s’explica per la força dramàtica d’uns personatges turmentats que es defineixen per mitjà d’una intensitat musical superlativa. La música, en efecte, és justament la clau d’Il trovatore: aquesta varietat d’incidents i peripècies argumentals que freguen la inversemblança tenen el corresponent correlat musical en la combinació del Verdi més tempestuós amb el més bellament líric.

Il trovatore és una obra en què el ressentiment i el desig de venjança sostenen la protagonista de la història, la gitana Azucena, el personatge psicològicament més interessant de tots. Com no podia ser altrament atès el seu caràcter turmentat, aquest rol l’ha d’interpretar la veu fosca d’una mezzosoprano o fins i tot d’una contralt. L’antagonista d’Azucena, el venjatiu comte de Luna, ha de tenir també una corda obscura com és la de baríton. Els dos personatges innocents de la història, els enamorats Manrico i Leonora, víctimes de l’odi entre Luna i Azucena, encaixen perfectament en el patró romàntic clàssic i les seves cordes respectives seran la d’un tenor líric (amb trets de spinto) i la d’una soprano encara de petjada belcantista amb notables ornamentacions i agilitats. Aquest quartet protagonista el complementa Ferrando, l’ajudant del comte de Luna, un baix que, tot i el rol menor que juga, té un moment de lluïment personal en el rítmic i interessant racconto-ària Di due figli vivea padre beato de l’inici de l’òpera.

I és que com passa també a Rigoletto, els moments musicals memorables d’aquesta òpera són nombrosos. Entre d’altres, destaquen el lirisme belcantista de les àries de Leonora (Tacea la notte placida i D’amor sull’ali rosee), la famosíssima i vigorosa cabaletta Di quella pira, el cèlebre cor de l’enclusa, així com el contrast i canvi de registre dramàtic que trobem en l’emocionant Miserere del darrer acte. Azucena també té dos moments musicals antològics, com són la canzone sinistra Stride la vampa i la colpidora Condotta ell’era in ceppi. D’altra banda, l’ària del comte de Luna Il balen del suo sonriso és una de les grans àries del repertori operístic per a baríton.

Com que l’obra originalment està situada entre la corona d’Aragó i les muntanyes de Biscaia, el muntatge que dirigeix l’andorrà Joan Anton Rechi –deixeble de Calixte Bieito– té present tant l’obscuritat de l’acció com aquest aragonesisme. Així, l’impacte visual de Los desastres de la guerra de Goya tindrà un protagonisme cabdal en una escenificació que promet ser interessant. La direcció musical va a càrrec d’un vell conegut del Liceu, el mestre milanès Daniele Callegari, el nervi del qual garanteix una orquestració vibrant, com ja va demostrar la temporada passada a París, justament amb aquesta mateixa òpera, en un muntatge llavors dirigit escènicament per Àlex Ollé (Fura dels Baus).

Pel que fa a les veus, el polonès Artur Rucinski, a qui vam poder veure fa un any al Liceu interpretant correctament el Marcello de La bohème, pot oferir-nos un solvent comte de Luna, mentre que la mezzosoprano Marianne Cornetti té prou experiència i qualitat com per poder acarar el rol d’Azucena amb garanties. Marco Berti, que interpretarà Manrico, té una veu sòlida per bé que a voltes irregular. Al costat seu hi haurà la soprano lírica spinto Kristin Lewis, especialitzada en els rols verdians. El rol de Ferrando l’interpretarà el segur baix bolonyès Carlo Colombara. En el segon repertori destaquen amb llum pròpia les figures del coreà Yonghoon Lee com a Manrico, un habitual del Met, al costat de Tamara Wilson en el rol de Leonora, una versàtil soprano lírica spinto amb habilitats belcantistes. Ekaterina Gubanova, mezzosoprano amb bona corolatura, interpretarà el rol d’Azucena i la sòlida veu de George Petean, el del comte de Luna. Marco Spotti serà el Ferrando d’aquest segon cast. Completen els rols menors de tots dos repertoris, els barcelonins Albert Casals i Maria Miró com a Ruiz i Inés respectivament.

Text: Jordi Vilaró

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona

Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al CalendariTB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l’activitat teatral de la ciutat de Barcelona.


Comentaris

Sigues el primer en deixar el teu comentari.

Deixa el teu comentari

Has d'estar registrat per poder comentar. Pots registrar-te aquí, o pots entrar a continuació:

Acceptar Aquesta plataforma web utilitza cookies pròpies per a recopilar informació que ajudi a optimitzar la visita a la pàgina web i cookies de tercers per a recollir informació sobre les seves visites i l’ús de la nostra web. Vostè pot permetre el seu ús, rebutjar-ho o canviar la configuració quan ho desitgi. En cas de seguir navegant, es considerarà que accepta l’ús. Més informació: Política de Cookies.