Grettel Morejón: “A Cuba, ser ballarina del Ballet Nacional és com aquí ser jugador de futbol”

Redacció

El Ballet Nacional de Cuba ha desembarcat al Teatre Tívoli per mostrar La mágia de la danza, un recorregut per les grans obres del repertori clàssic: Giselle, La bella durment, Trencanous, Coppélia, Don Quijote, El llag dels cignes i la Sinfonia de Gottschalk. En parlem amb Grettel Morejón, la Primera ballarina més jove de la companyia.

 Grettel Morejón. Fotografia: Ballet Nacional Cuba

Grettel Morejón diu que va començar tard el ballet. Tard, potser, per al món del ballet professional, però tenia només 8 anys. “Va ser una mica per casualitat. A mi m’agradava ballar davant la televisió, però no pensava en ser ballarina. Davant de casa hi vivia un mestre de ballet que havia estat primer ballarí del Ballet Nacional de Cuba i em va preguntar si volia fer les proves per entrar a l’escola”. Un cop va començar, ja no va poder parar. “Al principi era tot molt dur perquè vaig haver de deixar de fer les coses pròpies de la infantesa, com ara jugar, i madurar. La dansa demana sacrifici i concentració”. La rutina, a partir dels 9 anys quan, a Cuba, es comença l’Escola de Ballet, és intensa. “M’aixecava a les sis del matí i a les set ja començàvem les classes. Després hi havia assaig de repertori fins la una. Després de dinar, tocava l’escolaritat. Cada dos anys, a més, quan hi havia el concurs internacional -que ara és anual-, tornava a assajar fins les 8 o les 9 del vespre”.

El 2007 es va integrar a l’elenc del Ballet Nacional. Dos anys després passava a ser Primera Solista i el 2013 Ballarina Principal. El 2016 aconseguia el seu somni: ser Primera ballarina. Tot i que ara el ritme és menor, Morejón segueix fent classe cada matí abans de l’assaig i, a la tarda, va a la universitat, com tots els ballarins.

“A Cuba, tothom qui vol pot fer ballet”

Tot i que els inicis van ser durs, la ballarina només té paraules d’agraïment per a l’Escola i el govern cubà. “L’escola és gratuïta i accessible per a tothom. Tothom qui vol, i té la forma física, pot fer ballet. A més, Fidel [Castro] va donar-li molta importància, igual com a les arts i els esports, i ara és un trocet de Cuba, un segell del nostre poble, és per això que tenim tants bons ballarins“. Tot cubà, diu, sap què és el ballet clàssic. “Quan pujo a un taxi, el taxista em pregunta quin ballet representem aquell vespre. A Cuba, ser ballarina del Ballet Nacional és com aquí ser jugador de futbol. Això ens demana una gran responsabilitat i dedicació per seguir amb la tradició”.

Quins són els punts forts de l’Escola de ballet de Cuba? “És una pregunta difícil, perquè tot i que té característiques pròpies, també té molt a veure amb moltes altres escoles. On més es nota la seva petja, en els ballarins, és en el caràcter, la força i l’habilitat, a més de la seva preocupació per la ballarina. En el cas de les dones, la cubania es percep per la seva bellesa, feminitat i sensualitat. La ballarina cubana és més sensual que les altres”.

Alícia Alonso amb nens i nenes de l’Escola de Ballet de Cuba. Fotografia: Ballet Nacional Cuba

Evidentment, en això hi té molt a veure Alícia Alonso (1920), una de les figures mítiques del ballet. La ballarina, fundadora de la companyia l’any 1948 (aleshores Ballet Alicia Alonso) és, segons Morejón, una de les “figures fonamentals”, juntament amb el coreògraf Alberto Alonso (1917-2007) i el mestre Fernando Alonso (1914-2013), d’aquest èxit. “Es un trio de personatges brillants que han aconseguit portar el ballet cubà al més alt nivell”.

Els paral·lelismes amb el govern cubà són inevitables. Pels lligams familiars, Alberto i Fernando, casat amb Alícia, eren germans; per l’edat, i per la gestió que han fet del Ballet. I és que Alícia, als seus 96 anys, segueix al capdavant de la companyia. Fins i tot l’acompanya a totes les seves gires, malgrat els problemes de ceguesa que fa anys que pateix. Molt vinculada a Fidel Castro, com el ja desaparegut comandante, també ha hagut de desmentir notícies de la seva mort. L’oposició l’acusa d’immobilisme i de governar el ballet amb mà de ferro. Els reconeixements artístics i internacionals, però, l’avalen. La proclamada “Madre de la Danza Latinoamericana” és també Doctora Honoris Causa per la Universitat de València, de Guadalajara, i l’Havana, Oficial de l’Ordre de la Legió d’Honor de la República Francesa o Medalla Picasso de la UNESCO.

Cos de ball d’El llag dels cignes. Fotografia: Alfredo Cannatello

“Vull aprendre de tants mestres com pugui”

Després d’arribar a ser Primera ballarina, quin és el repte? “Un ballarí no es conforma mai, sempre en vol més. La dansa no és només ballar bé una nit, encara que ho facis gairebé perfecte. Ser ballarina té un sentit molt més ampli i és una superació constant. Tinc moltes ganes de ballar altres coreografies i aprendre de tots els mestres que pugui”.

Ara que el Ballet Nacional ha flexibilitzat els seus permisos de contracte i accepta invitacions fora del país, els ballarins tenen l’oportunitat de fer estada en d’altres ballets. Morejón ha estat a Mèxic i el Perú, per exemple, a més de Bulgària, on “per primer cop vaig treballar amb figures i un cos de ball que no eren els meus”. Això, diu, l’ha ajudat a créixer a ella, però també permet portar les experiències viscudes cap a Cuba.

Un instant del ballet Giselle. Fotografia: Ballet Nacional Cuba. 

“Giselle té tot el que ha de ser un ballarí, artística i tècnicament”

A La mágia de la danza s’hi poden veure fragments de Giselle, La bella dorment, Trencanous, Coppélia, Don Quijote, El llag dels cignes i la Sinfonia de Gottschalk. Morejón interpreta, segons el dia, papers diferents. El que més li agrada, però, és Giselle. “És un ballet molt complet. És una obra que té tot el que ha de ser un ballarí, artística i tècnicament. Tot i que potser el fragment que mostrem no sembli tant virtuós com d’altres, és un dels més durs i exigents”. El fet de canviar a cada funció, al contrari del que podria semblar, li sembla un avantatge. “És com si tornessis a fer el ballet un dels primers cops; el tens incorporat al cos, però no gastat”.

Al costat de Morejón s’hi poden veure les altres figures del ballet cubà: Viengsay Valdés, Anette Delgado, Sadaise Arencibia, Dani Hernández o Patricio Revé. Destaca la veterania, majestuositat i solidesa de Valdés i el virtuosisme i la tècnica de la parella formada per Hernández i Delgado, que a la funció del dissabte a la nit es van endur l’ovació més gran del públic del Tívoli amb la seva interpretació de Don Quijote. Tots tres han figurat, els últims anys, a la llista dels 100 millors ballarins del món de la revista Dance Europe.

L’estada a Barcelona forma part d’una gira de tres mesos per l’Estat espanyol, Itàlia i França. “Sentim el Tívoli com si fos casa nostra. És un plaer venir cada dos anys. El públic ens rep amb mota estima i entrega. Aquest és el plaer de l’artista, aconseguir que el públic gaudeixi d’allò que està veient”. Ens acomiadem després d’una bona xerrada en el seu dia lliure. “Tot i que ja hi he estat, tinc ganes de tornar a la Sagrada Família i el Park Güell”, diu. Fins la propera.

Text: Mercè Rubià

Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari