Un any més arriba el Festival Dansat: una insòlita aposta del SAT Teatre per demostrar que des d’un espai públic de barri és possible programar dansa; que es pot fer en connexió amb el sector; i que interessa al públic de tota la ciutat. Del 27 d’abril a l’1 de maig tindrà lloc la 13a edició, amb nous grups implicats en l’ALIANSAT, que és com s’ha anomenat el programa específic de col·laboració entre les companyies i el teatre, amb l’assessorament artístic de Thomas Noone.
Fotografia: Tristán Pérez-Martín
Comparteixen en aquesta edició una preocupació: la inoperància i manca de compromís dels governs europeus envers la situació de penúria dels refugiats. I cap manera millor d’expressar-ho que a escena: divendres des del projecte comunitari Pies para que os quiero en faran proclama clara i exigent. “¿Renunciar? NO / ¿Retirada? NO / ¿Retroceder? NO”. Fragments d’un breu poema que reciten a mitja representació, amb una nombrosa participació de veïns de diversos barris de la ciutat, sota la direcció d’Alvaro de la Peña (Companyia Iliacán Danza) i en funció solidària per a l’ONG Himaya. Només pel propòsit seria interessant atansar-s’hi, però encara hi ha una raó més: la precarietat del cos. Els intèrprets són d’edats i condicions físiques ben diverses. També culturals i socials. Junts constitueixen una unitat d’expressió, amb la mediació del moviment i la coreografia. Ballen com a forma de resistència, com a expressió de la pròpia condició d’éssers que en el breu instant que és la vida reclamen els mateixos drets per a tota la humanitat. I la seva veu s’amplifica quan es fa des de la pròpia limitació. Extraordinària simbologia per al nostre crit unànime: #volemacollir.
Dansa i compromís. Dansa i aliats. Per això en els 5 dies de festival podrem veure que la diversitat ens enriqueix. Gent d’aquí i ballarins que fa temps són entre nosaltres. És el cas de Guy Nader (Beirut) i Maria Campos que porten dissabte la peça Time Takes Time The Time Time Takes: un delicat mecanisme corporal d’assenyalament del temps. Com si es tractés d’un pèndol, un engranatge perfecte que marca cada compàs de la música en directe de Miguel Marín (Sevilla).
Fotografia: Tristán Pérez-Martín
També establerts a Barcelona, Miquel Fiol (Palma) i Sarah Anglada presentaran diumenge l’obra Yi-Ha. Una recreació sobre la vida a l’oest americà: cowboys, indis, pols i toros mecànics s’entrecreuaran amb el teatre i la dansa desfermats de bon humor amb què la companyia Los Moñekos composen creacions pensades per a tot el públic, amb una exigent tècnica ballada. Dos dels més destacats intèrprets d’aquest moment i que ha portat a Miquel a rebre recentment el premi de la crítica de dansa.
Per cloure les peces senceres que oferirà el festival dilluns és el torn de la coreògrafa Roser López Espinosa amb Novembre. Un assemblatge delicat entre diferents estils de ballarins, interpretat amb Diego Sinniger i Inés Massoni (Périgueux). Un al·legat a la cooperació, el treball en grup i l’espai compartit.
Perquè res resulta més absurd que anar assenyalant l’origen de ningú, doncs són aquí entre nosaltres, dansant, creant, somiant… Us imagineu quantes coses perdríem si un bon dia no haguessin vingut? Si no uníssim diversitats? Amb aquest esperit precisament s’obrirà dijous el Festival: l’ALIANSAT. Quatre companyies que oferiran fragments d’uns quinze minuts de les seves creacions més recents: la Sessió 6.4.3. amb el Colectivo Labranza, Vero Cendoya, Irons Skulls i Los Moñekos.
Aquestes ballarines i ballarins són els nostres aliats. Es lliura una particular guerra contra la ignomínia. Tindrà lloc a l’Espai Dansat coincidint amb el Dia Internacional de la Dansa: 29 d’abril.
Text: Jordi Sora
