Tot el que necessites per anar al teatre

Churchill, Zeller, Jelinek; un trident insòlit a la cartellera barcelonina

26 novembre 2015
r

“Amb la crisi se segueix fent el mateix teatre que es feia abans, però sense diners. Enlloc d’aprofitar per fer una revolució creativa, s’ha apostat per fer tot el contrari: produir només allò que vagi bé per omplir la sala. Costa molt trobar un teatre que tingui personalitat en la programació”. Ho diu el director Marc Chornet, però no és l’únic. L’actriu Ester Roma també és contundent: “A Catalunya falta més visió internacional, preferim fer textos coneguts que experimentar. El teatre encara està massa lligat a l’entreteniment, a un espai on oblidar-se dels problemes. A Alemanya no es qüestiona que estigui subvencionat, està totalment acceptat com un espai públic on transgredir i fer preguntes que no pots fer a d’altres llocs. És imperdonable no hi hagi preguntes i qüestions socials o polítiques“. A més, afegeix, “cada teatre té el seu públic, com aquí les sales de concerts. No hi ha la pressió que tenen les sales d’aquí que, com a petites empreses que són, han d’obtenir ingressos i acaben oferint una programació destinada a atraure un públic majoritari”. Com Chornet, l’actriu coincideix que així “és difícil crear identitats teatrals”.

Aquest mes, però, coincideixen en cartell de manera insòlita tres autores que, o bé no s’han representat mai a Barcelona o bé ho han fet de manera testimonial i que, a més, practiquen un teatre incisiu que no deixa indiferent. Chornet ha traduït i dirigeix Top Girls, una obra d’una de les dramaturgues britàniques més reconegudes, Caryl Churchill. I Ester Roma és la traductora i una de les intèrprets de Les altres mares d’en Kaspar Hauser, de l’alemanya Felicia Zeller, consagrada com una autora hiperactiva i hàbil en el joc del llenguatge i que, fins ara, ni tan sols s’havia traduït al català. Cal sumar-hi encara Els suplicants, conviure a Barcelona de l’Àtic 22, una peça amb fragments de l’obra Els suplicants de l’austríaca Elfriede Jelinek, Premi Novel de Literatura 2004.

TEATRE_BARCELONA-top_girls-REVISTA-1

CARYL CHURCHILL, DRAMATÚRGIA CONTRA THATCHER

Caryl Churchill (Londres, 1938) és una de les dramaturgues britàniques més reconegudes i Top Girls la seva primera gran obra. Des de la seva estrena el 1982 al Royal Court Theatre de Londres i el seu pas immediat a Nova York, no s’ha deixat de representar de forma regular als escenaris internacionals. Aquí, malgrat que “totes les grans directores han mirat i remirat”, és el primer cop que arriba a l’escenari. “És una autora maltractada -diu contundent Chornet- fora no para de representar-se”. A la resta de l’Estat, però, la situació és pràcticament la mateixa. Fins ara només se n’ha fet una versió a Andalusia i algunes funcions en anglès a Madrid. Paradoxalment, en l’àmbit acadèmic hi és ben present. A l’Institut del Teatre és fàcil trobar-la en tallers i a l’Escola Nancy Truñon la treballen cada any els alumnes de segon curs. S’han pogut veure, això sí, Lluny (Festival de Sitges, 2003) i Una còpia (Espai Lliure, 2007), dirigits i traduïts per Jordi Prat i Coll, a més de Això és una cadira (Teatre Artenbrut, 2004).

L’obra se situa a la Gran Bretanya dels 80, mentre la dama de ferro feia la guerra a les Malvines, privatitzava els serveis públics i “les dones s’alliberaven des d’un punt de vista yupi i neoliberal”. S’inicia amb un sopar de celebració per l’ascens de Marlène (Neus Pàmies) on hi assisteixen -atenció- una exploradora del segle XIX, una cortesana i budista del segle XIII, una dona que arriba a ser papa i una princesa de conte. Les interpreten Ariadna Figols, Alba José, Cristina López i Maria Saladrich, acompanyades del cambrer, Jaume Viñas. Només hi ha una gran absent, Margaret Thatcher. Aquesta famosa primera escena tant divertida, fantasiosa i còmica com complicada, es va convertint després en un viatge a la intimitat de la protagonista fins al retrobament amb la seva germana, a qui fa sis anys que no veu. Aleshores, el to canvia, volen tots el plats “amb un excés de veritat” i es veu “tot allò a què ha renunciat: orígens, família i maternitat”. “La mateixa dona que al principi ens enamora, després ens obliga a empatitzar-hi des del patiment i hi veiem les febleses i intimitats”, explica el director.

Churchill reprodueix en la protagonista el paper de ‘superwoman’ que s’exigeix a les dones a partir dels anys 80, lligant-ho amb els valors individualistes i competitius exaltats en l’Anglaterra thatcheriana. Declarada feminista i socialista, l’autora s’enfronta a les contradiccions d’aquest “alliberament” del feminisme burgès i als personatges femenins amb una gran duresa. De fet, mostra unes dones d’èxit “que discuteixen entre elles enlloc de fixar-se en els homes, perquè el poder masculí ja el tenen acceptat”. És més, les presenta com a enemigues del feminisme, una mostra com el patriarcat “en molts casos és perpetuat per la mateixa dona“. “No és gens pamfletari i a més a més continua sent completament vigent, per això hem optat per no adaptar-lo a l’actualitat”. També hi juga a favor, explica Chornet, que en el nostre imaginar col·lectiu hi tenim ben present l’època gràcies a pel·lícules com Billy Elliot o sèries com Els Joves. El que sí que fet de nou és la traducció. Tot i que ja n’hi havia una dels anys 80 feta per Jordi Prat i Coll, un entusiasta de l’autora, era una versió “molt condicionada per la llengua del moment i la voluntat de normalització, excessivament correcta, i Churchill no ho és”. El més interessant, des del punt de vista del traductor, però, ha estat “entendre-li el ritme -molt calculat- i respectar la contundència de les rèpliques”.

TEATRE_BARCELONA-mares_kaspar-REVISTA_1

FELICIA ZELLER I LA SEVA VOMITADA HIPERACTIVA

Les altres mares de Kaspar Hauser no és una obra a l’ús. “No tothom accepta certes preguntes, però és important que una obra no et deixi indiferent”, diu convençuda Ester Roma. En aquest text àcid i eclèctic Felicia Zeller (Stuttgard, 1970) s’endinsa a una realitat que rarament es mostra al teatre: la burocràcia amb la què es troben les treballadores socials, en aquest cas del Departament d’Infància i Adolescència. L’obra s’inicia quan un dels treballadors del departament demana la baixa per estrès. Les seves companyes s’han de repartir els seus casos, que a més a més tenen una documentació molt precària, i s’acaba evidenciant la seva incapacitat per ajudar.

A través dels tres personatges -que interpreten Ester Roma, Bruna Cusí i Maria Clausó– hi veiem també les diferents maneres de veure la seva feina: una creu que el sistema és ella, que l’experiència és la base de la seva feina i va de tornada de tot; l’altra està perduda i veu, des de l’idealisme, la seva feina com una redempció; i la tercera, que acaba de sortir de la facultat, està convençuda que podran canviar el món. “Fa un retrat de la seva vida sense entrar-hi. Veiem com una d’elles, mare soltera, està tan abocada a la feina que rep un avís per abandó de la seva filla, o com una altra acaba tenint problemes d’alcoholisme”. “Hi ha gent del sector que no s’hi sent identificat, però si el teatre no ho porta a l’extrem, no val la pena. És més interessant el debat que el retrat”.

Fins ara no s’havia traduït cap text de Felicia Zeller al català i en castellà només hi ha alguna versió publicada a Sud-amèrica. Tampoc s’havia pogut veure mai cap peça seva a Barcelona. “És molt difícil de traduir, el text no explica ni il·lustra res i els personatges no parlen com parlem nosaltres. Zeller és una hiperactiva del llenguatge, no hi ha cap frase acabada. El llenguatge de l’obra és un mirall del propi estrès dels personatges, un propi personatge“. Roma explica que al text s’hi troben parts en majúscula, cites d’usuaris que els personatges assumeixen com a seves. “És una vomitada, res comença ni acaba, els primers 15 minuts no saps ni què passa. Té molt a veure amb Elfriede Jelinek, una autora molt hiperactiva. Diuen que va pel seu camí i que fins i tot la pot arribar a superar”.

Roma està convençuda, però, que l’única dificultat en la traducció no és en el llenguatge, sinó també en la cultura del lloc. “Aquí no seria exportable a cap autor. L’únic que s’hi podria acostar, tot i que des d’un altre objectiu, una altra urgència i atmosfera, és Joan Brossa”. La relació, però, està més en l’actitud de qui rep el text, de l’espectador, que no pas en els autors. “Demana un esforç per part del públic i per part dels qui fan el muntatge, perquè s’han de prendre moltes decisions i molts riscos”. A més, explica, hi ha una altra qüestió: “la dramatúrgia alemanya parteix d’una tradició diferent, allà la llengua és expressiva, no comunicativa”. A nivell d’interpretació, doncs, tampoc no es pot estructurar igual. “T’has d’enfrontar al text d’una manera diferent, no naturalista, perquè el personatge no el trobes en un fil lògic, sinó en la suma d’unes parts. És un text que desborda. Com a actor no pots pretendre un control absolut, si el que vols és expressar descontrol i durant l’etapa d’assajos has de descobrir aquesta necessitat”.

TEATRE_BARCELONA-nora-REVISTA_1

ELFRIEDE JELINEK, L’ACTIVISTA AMB PREMI NOVEL

Carme Portaceli va dirigir per primer cop en català una obra de l’austríaca Elfriede Jelinek (Mürzzuschlag, 1946) al TNC l’any 2009: Què va passar quan la Nora va deixar el seu home. Des d’aleshores, tot i que va suposar el Premi de la crítica al millor muntatge, cap text de l’autora no ha tornat a pujar a l’escenari a Barcelona. Aquest desembre, però, Christina Schmutz i Frithwin Wagner-Lippok presenten un projecte teatral sobre la fugida a l’Àtic 22 amb fragments de la seva obra Die Schutzbefohlenen (Els suplicants), on hi afegeixen també textos periodístics i teòrics, a més de fragments de la tragèdia grega d’Èsquil Les Suplicants. El muntatge, que reflexiona sobre la identitat cultural i allò que es propi o aliè, investiga alhora l’estètica del moviment migratori (dels refugiats, però també d’uns autòctons que construeixen societats paral·leles i es reclouen en la privacitat) a partir d’unes imatges que recorden altres migracions.

Amb un esperit sempre provocador, la premi Nobel de literatura 2004 i activista feminista s’ha guanyat el títol de “cronista de la hipocresia social”. Molts la recorden per La pianista, l’asfixiant film de Michael Hanecke basat en una novel·la seva, però també s’han publicat en català Els exclosos i Les amants.

Text: Mercè Rubià

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona
Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al Calendari TB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l'activitat teatral de la ciutat de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Uneix-te a TB
Ja som més de 80.000 usuaris. T'hi apuntes?

Ja hem regalat més de 2.500 entrades

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona i gaudeix de:

Avantatges

Sortejos i promocions

Calendari TB

Tota la cartellera a un cop d'ull

Newsletter

Setmanal amb tota l'activitat teatral

Usuari TB

Valora espectacles, llista'ls i segueix amics

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Cal ser usuari de Teatre Barcelona
Uneix-te, és gratuït! Ja som més de 80.000

Ja estàs registrat?

He oblidat la contrasenya

Crear usuari

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.