Carles Sans (Badalona, 1955) és d’aquells artistes que formen part de la memòria col·lectiva de tot el país. Membre fundador de Tricicle, juntament amb Joan Gràcia i Paco Mir, va formar part de l’onada de grans companyies que, a partir dels anys vuitanta, va situar Barcelona com una de les ciutats cabdals de les arts escèniques mundials. Amb l’adéu de Tricicle, Carles Sans ha fet el salt en solitari als escenaris i ha compensat els 45 anys de «silenci» amb dos monòlegs que demostren el seu talent per fer riure públics de totes les edats. Després de l’èxit de Per fi sol!, que ja supera els 150.000 espectadors, Sans enceta una nova etapa amb Me’n vaig!, que es podrà veure al Teatre Poliorama a partir del 4 de novembre.
Teatre Barcelona: El títol fa pensar en una retirada.
Carles Sans: Quan vaig deixar Tricicle, començava una nova etapa professional i vaig decidir apostar per un espectacle jo sol. Era arriscat, perquè el públic sovint associa un artista a una determinada manera de fer i costa acceptar els canvis. Els amics em preguntaven si calia ficar-me en aquell embolic… i al final ha anat fantàsticament bé. Hauria pogut quedar-me a casa tranquil·lament, però vaig decidir continuar. Aquesta segona etapa professional m’està omplint molt.
Jubilar-se no vol dir deixar de fer coses.
Teòricament, ara m’hauria de jubilar i començar a fer totes aquelles activitats que tothom et recomana quan deixes de treballar: meditació, ioga, esport… A l’espectacle vaig repassant totes aquestes recomanacions una per una i les vaig desmuntant. També faig una crítica a aquesta societat en què sembla que no fer res estigui mal vist.
Carles Sans: “No fer res també és una activitat”
Però a tu et costa no fer res.
No crec que em jubili mai; simplement deixaré l’escenari tal com ho estic fent ara. Creativament, no puc estar quiet, però també m’agrada tenir temps de lleure. Badar és molt bonic, i no fer res també és una activitat. Avui es valora molt la persona que sempre té l’agenda plena i que no para de viatjar. Per a mi, això no és cap ideal de vida.
Anar en solitari també té coses bones.
He guanyat llibertat. Ara soc l’amo de la meva pròpia empresa, que soc jo mateix, i això em dona molta independència a l’hora de decidir què vull fer.
I has aconseguit un estil molt propi, barrejant la paraula i el teu mestratge amb el gest.
Tenia moltes ganes d’utilitzar la paraula. Quan estudiava a l’Institut del Teatre, estava a la branca d’interpretació. És a dir, jo anava encaminat a ser actor de text. Després, Tricicle em va absorbir completament, però quan el grup va acabar vaig tenir clar que no podia sortir a fer el mateix que fèiem, però tot sol. Tricicle és intocable i irrepetible. Per això vaig decidir incorporar la paraula. I, al mateix temps, tinc l’avantatge de tota aquella experiència gestual acumulada durant tants anys. La manera de gesticular i d’explicar les coses dona una dimensió diferent al monòleg. Un dia, l’Andreu Buenafuente em va dir que precisament aquest domini del gest era el gran valor afegit respecte d’altres monologuistes. Crec que té raó i que és una de les claus de l’èxit dels meus espectacles en solitari.
Deus tenir una gimnàstica mental increïble per trobar gags constantment.
Farà un any que vam estrenar Me’n vaig! i segueixo canviant coses. Soc un obsessiu del ritme. La gent ha de riure constantment. Això és una herència directa de Tricicle.
El famós comptador de riures per minut…
Amb el primer espectacle, el públic reia entre quatre i cinc vegades per minut. La filosofia continua sent la mateixa: sempre busco aquell forat on puc col·locar un gag més.
El teu públic és molt transversal.
Amb Tricicle volíem fer humor per a tothom: que pogués riure tant un nen de deu anys com una senyora de vuitanta, independentment de les ideologies o de la manera de pensar. Ara potser em permeto ser una mica més incisiu en alguns temes, però sempre des de l’afecte i sense mala intenció. Vull que el públic surti content del teatre.
Molts espectadors hem rigut amb tu de nens i ho continuem fent d’adults.
Recordo una frase molt bonica que vaig sentir un dia a la ràdio: deien que Tricicle forma part de la memòria emocional del nostre país. Hem format part de la vida de molta gent.
Et continua fent gràcia haver de fer riure la gent cada dia?
I tant. L’humor ha anat amb mi tota la vida. Forma part de la meva manera de ser i de mirar el món, i no em cansa gens. Cada dia actuo davant d’un públic diferent i torno a gaudir explicant les mateixes històries.
Com veus l’escena barcelonina?
Les dades d’assistència milloren any rere any. Hi va haver una època en què els teatres es convertien en cinemes; ara, en canvi, la notícia és que hi ha qui aposta per recuperar-los o donar-los continuïtat. Qualsevol iniciativa que mantingui viu un teatre em sembla positiva.
Més informació, imatges i entrades:
