El que va començar com una investigació artística va acabar convertint-se en un procés de transformació personal. Diàleg, exposició i humor es donen la mà a No Gender, l’espectacle amb què Odin Maldonado inaugura la nova temporada del Tantarantana, del 18 de setembre al 4 d’octubre. Amb direcció de Ferran Carvajal i dramatúrgia de Salvador S. Sánchez, i després de ser reconeguda amb el Premi CENIT 2025 del TNT, la peça parteix de la seva experiència no-binària, femenina i transmasculina per construir un relat autoficcional que proposa pensar la identitat més enllà del binarisme. Un procés creatiu que, per a ell, també va suposar la seva transició.
Odin Maldonado
Per què No Gender?
Per un motiu personal i professional. Volia fer un projecte que unís la meva faceta artística amb una temàtica que m’interessés. La investigació durant el procés de creació va ser el que em va portar a descobrir la meva pròpia identitat i a fer la transició.
Hi ha una intenció didàctica?
Un dels motors de l’obra era facilitar l’accés a la informació sobre el col·lectiu. Gairebé mai trobo exemples en què aquesta informació aparegui vinculada a l’àmbit artístic. Més que una intenció didàctica, es busca propiciar el diàleg i l’exposició, i obrir debats sense jutjar.
«A tu, en què t’afecta?» és la pregunta que l’obra planteja a l’espectador en la sinopsi. I a tu, Odin Maldonado, com t’afecta la peça?
Sempre em trenca quan arribo al final. Ara em travessa des d’un lloc que ja no és tan personal. M’emociona quan veig algú entre el públic que està passant per una situació semblant. Fa tota la vida que em dedico a l’art i una de les pors que m’havien inculcat respecte a la transició era que acabaria abandonant la meva carrera. La creació de No Gender i tota la feina al voltant de la peça són el que m’ha sostingut i m’ha servit de trampolí per poder fer la transició.
“Els drets trans són drets humans. I la vivència del gènere ens travessa a tothom”
Què pot esperar-ne el públic a qui aquesta realitat li quedi lluny?
Precisament, aquesta obra està feta per a qui sent que aquesta realitat li és aliena. Com a societat, ens trobem en un moment en què no som culpables de l’educació que hem rebut, però sí responsables del que en fem. No és una peça feta des del rancor ni la ràbia; ben al contrari. Té molt d’humor. Al capdavall, els drets trans són drets humans. I la vivència del gènere ens travessa a tothom. És igual com t’identifiquis o quina sigui la teva sexualitat.
Quina és la mentida més gran del gènere?
L’associació entre cos i gènere, i entre genitals i gènere, juntament amb tot el que projectem sobre aquestes dues caselles. He pogut experimentar què suposa ser llegit com una noia i ser llegit com un noi, i el meu dia a dia és completament diferent. És molt difícil que un home cis entengui la violència que se sent quan s’habita un cos llegit com a femení.
La peça barreja autoficció, teatre documental i videoart, i concedeix una gran importància a l’espai sonor.
Era fonamental que la peça em representés des del punt de vista artístic. M’interessa molt la cura de la paraula. No és només què expliquem, sinó com ho expliquem. Hem creat una dramatúrgia que es podria sostenir amb una cadira i un focus. Hi ha referències a la Monja Alférez, Frankenstein i testimonis d’altres persones trans.
Si l’obra va ser el catalitzador de la teva transició, qui dirigia qui: tu, la peça, o la peça, el teu cos?
Dues setmanes abans de l’estrena va ser quan vaig decidir el meu nom. La meva família se’n va assabentar a escena. Vaig començar la peça parlant en femení i amb un aspecte que no té res a veure amb el d’ara. Durant el procés de creació, va ser la investigació la que em va portar a descobrir-me, i no a l’inrevés. De vegades sento que el meu nom és un personatge de l’obra. Vaig dir el meu nom a l’escenari perquè, si després no em convencia, podia dir que formava part de la ficció.
Estaràs preparat per acomiadar-te, quan arribi el dia, de No Gender?
No sé quan arribarà aquest moment. Com més tard, millor. Crec que tindré clar quan haurà arribat i m’acomiadaré de la peça amb molt d’amor. Si la decisió de fer la transició hormonal m’ha ensenyat alguna cosa, és que tota renúncia també obre la porta al que ha de venir.
Més informació, imatges i entrades:
