Recomanacions

La inclusió d’aquest espectacle dins de la programació del Grec no sé si és la més encertada, però no es pot negar que estem davant d’un text interessant, una bona direcció i unes interpretacions de gran dificultat tècnica. La densitat de la proposta, el rerefons sociopolític i la seva austeritat formal la col·loquen en la línia d’altres treballs de Carme Portaceli, que aquest cop ha volgut lliurar-se més que mai a l’estructura sincopada d’Abi Morgan, plena de repeticions i retrocessos molt curiosos. Hem vist ja moltes obres que tornen enrere però aquí el fet de recular mai ens reprodueix el mateix; sempre hi ha petits matisos, detalls que canvien i que es deformen cap al final de la peça. No […]

Una de les primeres peces que es poden veure en l’edició del Grec d’enguany és una suggerent lectura de l’obra de Beckett, però feta des d’una òptica diferent a la que el dramaturg ens té acostumats. De fet, no es tracta d’una posada en escena de les seves obres, sinó de la representació d’allò que l’autor ha despertat en els integrants d’Arcane Collective. En aquest sentit, l’espectacle navega entre la dansa i l’expressió corporal, però sense utilitzar elements de ball en pràcticament cap moment. Així, aquest esdevé una proposta arriscada en la que no resulta fàcil d’entrar, però en la que un cop ho fas t’arrossega a través de les emocions que desperta. Realment, els intèrprets fan un gran treball, […]

Si ho féssiu faríeu el ruc perquè l’obra de Massini mereix ser vista i la direcció de Romei també, tot haver-hi passat la tisora perquè l’original durava quasi set hores i de tretze actors l’ha passat a sis. Una producció del Piccolo amb Ronconi, però a Milà van millor de pasta que aquí. Tot i així, el resultat és admirable, i és fascinant veure com aquest teatre documental i de denúncia entra com el millor de ficció, amb l’intensitat d’un Shakespeare o la fluïdesa d’un Goldoni. Doncs queda dit. Crítica completa » http://bit.ly/2995u9g

Així de clar perquè així de bona és aquesta peça de conya, música, teatre físic, i em deixo més coses, perquè amb 100 paraules que intentem fer aquestes cròniques no hi cabrien. Un trio d’actors insuperable, a la vegada creadors i directors de l’espectacle. Busqueu-la on la facin, i si no us ho passeu bé, aneu al metge, o potser millor que algú de la família avisi al forense. Llàstima que ja s’ha acabat al Teatre Condal, però estic segur que algú la reposarà; estigueu al lloro. Crítica completa » http://bit.ly/29hnkG5

El nostre primer “Grec” i el resultat ha estat un absolut desengany, perquè DAURRODÓ ens va decebre moltíssim. El que s’anuncia com “Una insòlita desfilada d’objectes vius”, a nosaltres ens va semblar un desconcertant seguit de narracions mal embastades, basades en llegendes i faules al·legoriques, a les quals no vàrem trobar ni el lligam ni el sentit… o potser és que no vàrem acabar d’entendre el treball dels seus autors, en Joan Baixas i en Cildo Meireles, que de ben segur existeix i que malauradament no hem pogut captar. Tot comença amb un passeig dels espectadors per una mena de “performance” circular al voltant de l’espai escènic, on es poden veure als objectes que després formaran part de la representació. […]

La punta al coixí és un art tèxtil que consisteix en elaborar unes filigranes fines i complexes a partir de l’ús d’un patró de cartolina, fil, boixets, agulles i un coixí. Dons això és ben bé el que és “Esplendor”, una autèntica filigrana; una obra complexa, i d’estructura complicada, que Carme Portaceli ha dirigit brillantment. El text és una filigrana, pensaments interns en veu alta i monòlegs interiors, molt propi de la dramaturga britànica Abi Morgan. Un text difícil d’entendre d’entrada, dons no es tracta d’una obra amb una continuïtat; sinó que al llarg de la representació anirem veient, un cop rere un altre, les mateixes escenes, però des de diferents perspectives. L’escenografia dissenyada per Anna Alcubierre ens mostra l’interior […]

El treball de Jordi Cortés sempre m’ha fet viatjar al singular univers de Federico Fellini per les imatges grotescament poètiques que presenta. Quan surto de veure aquest tipus de treball tot el meu món es capgira, tot es torna bell i únic. A Fuck-in-progress no seria diferent. Jordi Cortés avisa indirectament que hem escollit lliurement ser-hi. Ho diu als performers i ho diu al públic. Si estem aquí és perquè hem vingut a jugar. I quan parla de jugar, es refereix a la recerca del plaer, la sensualitat, l’erotisme … a actuar lliurement segons els nostres instints, amb respecte, amor i llibertat. I així comença l’obra i entre ball i ball va pujant la temperatura de la sala progressivament, sense […]

Tres artistassos que hibriden música, teatre gestual i circ em van deixar en shock de plaer ahir al vespre. Després de 50 intensos minuts, vaig sortir del Condal completament yonki de Be God Is. Vaig riure, vaig flipar (especialment amb les filigranes corporals impossibles d’Oriol Pla), em vaig sorprendre i vaig gaudir a més no poder. Be god is és una d’aquelles petites perles teatrals, nascuda de la mà d’una jove companyia (Espai Dual) amb un talent i una imaginació desbordant. Ha fet ruta per sales petites i ciutats catalanes, però és tan al·lucinant que mereix una temporada com Déu mana per a què no se la perdi ningú: nens, adults, guiris o catalans amb barretina. Bravo, bravo, bravo!

Voleu passar-vos-ho bé?, correu a comprar entrades per l’espectacle “Be god is” o “Bigotis” .Us asseguro que us ho passareu molt bé i no podreu parar de riure. La veritat és que feia molt de temps que l’hi anava al darrera, però per qüestió d’horaris no hi havia manera. Ahir finalment vaig poder gaudir d’aquest divertidíssim espectacle. “Be god is” és un espectacle sense paraules, una barreja entre cabaret, circ, mim, comèdia i show musical. Es tracta d’un d’aquells espectacles que en diem “divertimento”, però d’un nivell altíssim. Un excel·lent i insuperable Oriol Pla, em va deixar amb la boca oberta. Amb un ritme trepidant, fa una demostració de domini físic corporal espectacular, brutal i realment esgotador. El seu cos […]

Be God Is és un d’aquells espectacles que, quan acaben, tornaries a veure des del principi. La seva combinació única de mim, clown, música i humor trasmet alegria, optimisme i molt bon rotllo. Tots tres intèrprets es deixen la pell sobre l’escenari i ens regalen moments increïbles i molt divertits, però el domini del cos d’Oriol Pla és, per dir-ho curt, d’un altre món. Cinquanta minuts de pura felicitat que jo no em perdria sota cap motiu. Correu, que només estaran fins demà! Més informació a Somnis de teatre

Be God Is (bigotis) és una injecció de vitalitat i bon humor. I he de reconèixer que sovint aquest tipus de propostes em fan una mica de mandra perquè quan fa 10 minuts que hi sóc tinc la sensació que ja l’he vist sencer. Però us asseguro que hauria pogut estar veient aquest espectacle 3 hores més sense cansar-me’n. I per què? Doncs perquè la companyia Espai Dual sap perfectament a què està jugant i això li permet crear combinacions impossibles de música i acrobàcia o metateatralitat amb clown que et deixen fluir amb ells en un present continu de números i gags entrellaçats . Ells no t’explicaran cap història però te n’explicaran moltes (genial el joc amb el punt […]

Cada cop més veiem com els autors de casa nostra s’atreveixen amb obres de plantejament ambiciós, amb grans temes i amb resolucions escèniques complexes. Fa anys que ens arriben de fora textos d’autors joves (Wajdi Mouawad, Sofi Oksannen, Stefano Massini, etc.) que no tenen cap por al risc i a l’ambició, i és per això que trobem lògica l’aparició entre nosaltres d’obres com Marburg, El profeta o Caïm i Abel, entre d’altres. El problema és que en el cas de Marc Artigau la peça ha pecat per excés més que per defecte. També crec que la història resulta poc creïble, que hi ha situacions massa forçades i que es persegueix una transcendència que esdevé fugissera. Tot i així, el canvi […]

El ballet clàssic potser és de les disciplines artístiques que s’ha mantingut més inamovible al llarg dels anys. Així com l’òpera -i ja no diguem el teatre- s’ha reciclat de mil i una maneres, el ballet segueix fidel a un repertori, a unes coreografies i a una estètica molt concreta que ha permès poques variacions. L’evolució de la dansa poc té a veure amb aquest gènere o subgènere, que relacionem indefectiblement amb els tutús, Txaikovski, les companyies russes i els especials nadalencs. El Ballet de San Petersburg, acostumat a fer gira europea per teatres que estan fora dels circuïts més canònics, aterra sovint a Barcelona o a Madrid carregada amb els seus decorats de tela pintada, el vestuari de rigor […]

Abans de Grindr, la única possibilitat que tenien els gais per lligar era en un bar, en una associació o en una discoteca . Més tard va aparèixer internet, les webcams i l’smartphone,…, fins arribar a Grindr, la primera aplicació geosocial gai llançada per l’iTunes App Store. Grindr és actualment l’aplicació de mòbil més gran i popular del món dins la comunitat gai, on poder xerrar, lligar i conèixer nois homosexuals i bisexuals. Grindr identifica la ubicació física de l’usuari per mostrar-li aquells nois que estan més a prop, i que també estan fent servir aquesta aplicació. La idea d’aquest musical “Grinder” va néixer ara fa un any, a causa d’una experiència del director d’aquest musical, Davo Marín, com a […]

Haig de reconèixer que sóc una gran amant del ball flamenc, per això sempre que hi ha algun espectacle de flamenc en cartellera allà que me n’hi en vaig amb els ulls tancats. “El Novio” és un espectacle que ha volgut fusionar el ball flamenc amb la música clàssica; i dic volgut, perquè penso que no s’ha aconseguit el que es buscava. No hi ha prou en fusionar a tres magnífics bailaores amb la meravellosa música de Bach, Chopin, Albéniz i Piazzolla . En aquesta ocasió no ha quallat. No em pregunteu perquè, però el resultat no és el que m’esperava. Si hagués de valorar aquest espectacle per la qualitat dels ballarins, us el recomanaria, és més us diria que […]