White Rabbit Red Rabbit

Amb la informació que podeu veure a la fitxa de l'espectacle, o millor dit desinformació es presenta “White Rabbit Red Rabbit“. No pot tenir millor markèting per vendre una proposta teatral, un monòleg o un joc a dalt de l’escenari. No saps que vas a veure, ni el que pots trobar-te i (inicialment) ningú et comenta res.

Sembla que en lloc d’anar a veure a escena una obra o la lectura d’un text, ens trobem en un joc on has d’entrar quan ja comprem l’entrada. Mirar de no saber-ne res de l’obra, ni per on aniran els trets. Un markèting perfecte, ja que no saps si l’autor és fals i tot emboltat de misteri. Un facebook, fotografies que ja em fan dubtar de tota credibilitat. O potser no!

A la sortida de l’obra, el primer que m’ha vingut al cap van ser dues pelicules. Una “Testigo de Cargo”/Psicosis on al finalitzar (o a la presentació ) la pel·licula sortia Alfred Hitchcock demanant al personal que no expliqués el que habia vist per preservar la sorpresa final en tots dos casos.

Heu entrat al joc que us presenten? Segons les informacions no oficionals i pel boca-orella que m’ha arribat (i sense spoilers) la paraula que definia la funció era decepcionant. Jo vaig tenir sort, i ha estat una funció/joc que va funcionar. Per cert, va ser amb Àngels Barceló,

Podeu veure la resta de la opinió al blog 

Pel fet que el teatre, com tots els espectacles en directe i, fins i tot, el cinema, ha de lluitar, cada vegada més, contra la dificultat de portar espectadors a les sales, darrerament, veiem com proliferen més propostes que fan servir l’originalitat com a reclam. És el cas de White Rabbit, Red Rabbit, un misteriós espectacle on cada funció el seu intèrpret és diferent i mai no sap allò que llegirà o haurà de fer. En realitat, es tracta d’un curiós experiment teatral amb algunes reflexions profundes però també un bon grapat de jocs escènics força banals. El muntatge té un contingut de fons valuós: donar veu internacional al seu autor, Nassim Soleimanpour, escriptor iranià que no pot sortir del seu país, i serveix com a metàfora de la lluita contra l’opressió i la manca de llibertat, entre moltes altres coses. No obstant això, el show no aconsegueix, en molts moments, trencar la sensació d’assistir a una simple lectura que ni tan sols és dramatitzada, ja que no ha estat assajada. En certes ocasiones, fins i tot, pot arribar a fer-se avorrida.

En la versió amb Sílvia Abril (la que jo he tingut oportunitat de veure), l’actriu entrega a la causa tot el seu carisma i comicitat, ajudant a fer del conjunt un millor entreteniment. Malauradament, un cop la curiositat ha estat satisfeta, la resta es queda en poca cosa, deixant la sensació d’haver assistit més a una experiència o un petit esdeveniment que no tant a un autèntic bon espectacle. El màrqueting, en aquest cas, està tan ben ideat que gairebé és el millor de tota l’obra. Perquè el més recomanable per poder-la gaudir és que no t’expliquin res... i, per tant, entre les coses que ningú et diu també està allò de que, a l’hora de la veritat, el resultat no és tan interessant com sembla.

Costa molt parlar i argumentar sobre un espectacle que, per desig exprés de l'autor i perquè funcioni l'engranatge, cal veure totalment a cegues. White Rabbit Red Rabbit juga a l'efectisme des d'abans de comprar l'entrada fins la darrera paraula del text. En aquest joc hi ha uns quants moments divertits però, malauradament, poca cosa més. Fa passar una bona estona, sí, però em temo que no està a l'alçada del seu propi misteri.

Més informació a Somnis de teatre

“White Rabbit Red Rabbit” és una obra del dramaturg iranià Nassim Soleimanpour, que es va estrenar en el Festival Fringe d’Edimburg.

Ha estat traduïda a més de una quinzena de idiomes, i s’ha pogut veure a molts llocs del món, com Londres, Edimburg, New York, Canadà,...

Ara la teniu la oportunitat de poder-la veure a la sala Barts de Barcelona de la mà de Hause&Richman, la productora de Jordi Casanovas i El Terrat.

 

Entro amb curiositat. No sé el que veuré.

A dalt de l’escenari: Una taula. Dos gots d’aigua. Un ampolleta amb verí. Una escala.

Un sobre tancat.

Un intèrpret. Cap director.

Cap assaig. Cap informació.

Un requisit: un cop comenci s’arribarà fins el final. Sigui el que sigui que demani el text. El que sigui.

La intèrpret que he triat és l’actriu Nora Navas.

 

Moltes vegades sentim sense escoltar, toquem sense sentir i veiem sense mirar. A “White rabbit red rabbit” heu de mirar més enllà del que es veu; és la única manera d’entendre tot el que va succeint davant vostre.

No espereu veure una obra de teatre. Es tracta més aviat d’un joc. Un viatge entre l’escriptor, l’actriu i el públic, units per les paraules de l’autor i l’actuació de l’actriu.

Deixeu-vos portar per les paraules d’en Nassim Soleimanpour, que sota l’aparença de jocs infantils i accions sense cap mena de sentit, us adonareu, que més enllà del que se'ns mostra, descobrireu que hi ha una història amagada al darrera. Una història que neix de la necessitat de compartir.

El fet de poder compartir aquesta obra amb el món, és la manera en que ell aconsegueix poder ser escoltat.

Nosaltres, el públic, formem part del seu mon imaginari. Amb nosaltres aconsegueix la llibertat que no te. La llibertat de poder viatjar a altres llocs del que està privat. Viatjar mitjançant la imaginació.

“White rabbit red rabbit” ens parla de desconfiança, de competitivitat, de supervivència. És una reflexió  sobre quins són els límits entre la obediència i la conformitat. És la mirada a un altra realitat existent. És la petjada que deixa el passat en el nostre present.

“White rabbit red rabbit” ens parla d’etiquetes, de restriccions. De poder i manipulació... Tant se val el que faci el conill vermell ,... sempre serà atacat per la resta de conills blancs.

 

Des de un bon començament es trenca la quarta paret, entrareu en una mena de joc enginyós on es barreja ficció i realitat. Deixeu-vos portar. Intenteu entendre. Intenteu comprendre.

***1/2 - ****

A cada funció un actor/riu o comunicador/a diferent, preferiblement una cara coneguda, puja a l'escenari. Al seu voltant, una taula amb dos gots d'aigua i una escala. Arriba el responsable de l'obra i li lliura dues coses: Una ampolleta de verí i un sobre tancat. Dins s'hi amaguen un text desconegut i una incògnita constant. Les úniques directrius: Llegir en veu alta i clara i complir instruccions.

Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-white-rabbit-red-rabbit/