Tot el que necessites per anar al teatre

Vells temps

Vells temps

Ha passat de debò o és un record que, de tan real, ha acabat suplantant la realitat mateixa? S’ho pregunten els personatges d’una filigrana escènica plena de la ironia i l’humor, especial i enigmàtic, del Nobel de Literatura Harold Pinter.

Una parella convencional, la Kate i en Deeley, reben la visita de l’Anna, una dona que vint anys enrere havia compartit pis i amistat amb la Kate. En el decurs d’una conversa que arrenca d’una manera aparentment lleugera i banal, rememora uns fets que potser han passat o potser no però que, pel fet d’existir en la memòria de qui els explica, acaben formant part de l’esfera real. Tots tres personatges es coneixen bé, però quina és realment la història que comparteixen? Els laberints de la memòria són un dels temes que toca Pinter en aquesta peça, que també retrata magistralment els estralls del temps i la fragilitat de les relacions humanes. I és que la visita de l’enigmàtica Anna despertarà sospites, recels i tensions ambigües en la parella, d’aquí que la peça, estrenada a Londres el 1971, hagi estat descrita de vegades com un «triangle minimalista», apassionant i seductor, però també inquietant.

Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • cesar s

    Aburrida,densa y sin gracia.

    14/12/2014
  • NEUS MÒNICO FERNÁNDEZ

    OPINIÓ:

    “Vells temps” ens parla de la memòria i de la fragilitat de les relacions humanes. Una obra on es barreja intriga, realisme i misteri i que va ser qualificada de “teatre de la inseguretat” ja que es barreja fantasies eròtiques, obsessions, gelós i odis.

    L’escenografia d’en Max Glaenzel ens impressiona només entrar amb una disposició escènica diferent a la que estem acostumats habitualment , però que des de el nostre punt de vista no està gens pensada per la gran majoria del públic.
    Tota l’obra passa en un saló immens d’una casa, hi ha dos sofàs, un a cada punta de l’escenari que més endavant es convertiran en dos llits.
    La il•luminació és fantàstica, una gran quantitat de finestres, de punta a punta de la sala, on hi entra molta llum, i que anirà canviant la seva intensitat i tonalitat per senyalar-nos el pas del temps.

    Les interpretacions dels tres actors són genials.
    En Carles Martínez en el seu paper de Deeley, és el d’un home que descobreix que no coneixia tan be a la seva dona com es pensava i acabarà per descobrir que ell va ser l’objectiu de les dues amigues en el passat.
    La Sílvia Bel (Anna) amb les seves insinuacions només fa que crear la desconfiança i el neguit en el marit, que al final dubte i no te del tot clar quina mena d’amistat hi havia entre les dues dones.
    La Míriam Alamany (Kate),amb els seus silencis i les seves mirades li dona un punt enigmàtic al personatge. Ella calla i escolta mentre entre l’Anna i en Deely hi ha una lluita sobre qui la coneix més bé. Al final acabarà sent la qui té la última paraula i descobrirem sorpresos el perquè de tot plegat.

    Una obra de les que et fa pensar durant dies i t’acaba agradant cada cop més.

    Us la recomanem, això sí, si podeu triar lloc……..última fila central.

    10/07/2014
Articles relacionats

Vells temps, un “take away” pinterià

3 juliol 2014

Sergi Belbel torna a la Sala Beckett amb Vells temps, un triangle minimalista interpretat per Sílvia Bel, Míriam Alemany i Carles Martínez i una disposició escènica “mai vista”. “Vells temps […]