Sergi Belbel torna a la Sala Beckett amb Vells temps, un triangle minimalista interpretat per Sílvia Bel, Míriam Alemany i Carles Martínez i una disposició escènica “mai vista”.
“Vells temps és una obra take away, la consumeixes a la sala, però hi ha coses que t’has d’endur a casa”, explica el director, Sergi Belbel. “És una experiència única, una obra de maduresa que s’emparenta amb Terra de Ningú, el tronc central de la dramatúrgia de Harold Pinter”.
El director de la Sala Beckett, Toni Casares, ha agraït a Belbel que “no s’oblidi dels teatres de petit format” després del seu pas pel Teatre Nacional o el Teatre Lliure. I ha explicat que “tornar a Pinter és tornar als clàssics del segle XX, i ens agrada fer-ho de tant en tant, perquè aquests autors són els qui han fet que la dramatúrgia actual sigui com és”.
L’obra és un triangle minimalista, format per una parella tradicional, Kate i Deeley, i l’Anna, una dona que vint anys enrere havia compartit pis i amistat amb Kate. Però la visita farà rememorar uns fets que no sabrem si han passat, o no. I així, Pinter ens endinsarà en els laberints de la memòria i els estralls que provoca el temps i la fragilitat de les reaccions humanes.
L’actor català més pinterià, Carles Martínez, amb cinc Pinter a l’esquena i l’èxit recent de L’encarregat al Teatre Lliure, assegura que és un autor difícil, però fascinant. “El text és com un plànol del tresor. T’ho diu tot, però de manera críptica”. Un autor delicat, segons Sílvia Bel, que “no admet el psicologisme” i que “diu una cosa, però en passen unes altres”. Potser és que tal i com deia el mateix Pinter, els seus personatges “fins el tercer whisky no diuen res”.
Una escenografia mai vista a la Beckett
“Si em treuen Max Glaenzel de la meva vida, em moro” bromeja Sergi Belbel. Glaenzel és el seu escenògraf de capçalera i en aquesta ocasió ha aconseguit “l’impossible”, trobar una disposició escènica inèdita a la Sala Beckett. “La Sala semblarà molt més gran i hi cabrà més públic”, explica Belbel, que assegura que “hi haurà un canvi en la relació dels actors i els espectadors”.
(Text: Mercè Rubià)
