Ferran Utzet dirigeix a Laura Aubert i Marc Rodríguez en aquesta obra de Luigi Pirandello sobre la identitat i els seus límits: Un, ningú i cent mil.

Sinopsi

Com pot una persona desconèixer-se fins a l’extrem? És possible que els altres ens coneguin millor que nosaltres mateixos? Quants Vitangelo Moscarda existeixen, llavors? Un, cap o cent mil? A partir d’una anècdota aparentment trivial i humorística – Vitangelo Moscarda, el protagonista, s’adona gràcies a la seva dona que el seu nas s’està corbant – Pirandello aprofita per a fer una reflexió sobre la identitat i els seus límits. Un procés de recerca, a vegades metafísica i altres vegades ridícula i paròdica, de la veritable essència del jo.

El director diu:

Qui soc jo en realitat? Poques preguntes tan senzilles de formular com aquesta han desencadenat més crisis d’identitat. Potser perquè la resposta, l’autèntica resposta, pot fer-ho trontollar tot… Aquest és l’abisme on, de forma inesperada, es veu abocat Vitangelo Moscarda (Marc Rodríguez), el protagonista de Un, ningú i cent mil. Tot comença el dia que la Dida (Laura Aubert), la seva esposa, li diu que té el nas tort. Aquesta observació aparentment banal precipita una reacció cada cop més desmesurada de Vitangelo, que comença obsessionant-se amb la imatge que els altres que tenen d’ell i, posteriorment, s’enfronta a la colossal tasca de descobrir quin és el seu autèntic jo. Si és que n’hi ha només un…

La profunditat, minuciositat i humor amb què Pirandello descriu l’odissea de Vitangelo Moscarda ens fa seguir-lo sense dubtar pels camins cada cop més delirants i lúcids de l’autoconeixement. No només això: la confusió de Moscarda pren una dimensió inesperada en la modernitat híper-connectada en què vivim. Perquè en l’època de la virtualitat, de les xarxes, dels perfils… Qui soc jo en realitat?

‘Un ningú i cent mil’ és un espectacle que adapta la novel·la homònima de Luigi Pirandello, escrita el 1925. Una primera versió de l’espectacle es va estrenar durant la primera edició del festival Escenes de Filosofia i Teatre. Les Nits de la Maleta a la Perla, celebrat a la Biblioteca de Catalunya a l’octubre de 2017.

Ferran Utzet

Idioma:
Català

Sinopsi

El director diu:

Ferran Utzet

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 10

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Mariona Rebull
Teatre Barcelona

La caída del caballo

A mi entender, la subjetividad y el mundo interior son temáticas que se desenvuelven con más facilidad en el terreno de la literatura y las palabras, donde el fluir de la conciencia pueda amoldarse a la forma de adjetivos y frases subordinadas. No en valde, la obra Un, ningú i cent mil está basada en una novela cuya adaptación al teatro no debe de haber sido fácil. Y siento que decir que tampoco exitosa. Lo que empieza con una anécdota prometedora -un pequeño defecto en la nariz- y una cadencia pegadiza -un despliegue trepidante de personajes- acaba disolviéndose en la ambigüedad y la confusión. Aunque sí se apunta a lo esencial: el despertar. En este sentido, la obra nos habla acertadamente de romper los diques que contienen nuestro personaje, ese que se ha convertido en los ojos que lo miran, esa personalidad a quien tanto nos hemos identificado pero que, sin embargo, no es nuestro verdadero yo. Entonces la pregunta es inevitable: una vez caídos estos muros, ¿Quién es uno realmente? Desgraciadamente, Un, ningú i cent mil no nos va a dar ninguna respuesta. En su lugar, nos da piruetas logísticas -personalmente, del todo innecesarias- lentitud escénica y difusión argumental. Aunque también filosofía iniciática y como no, comicidad de la inmensa Laura Aubert. Pero insisto, ¿Quién es uno realmente?, se nos cuestiona. Y a partir de aquí, solo el eco y el cierre del telón. Eso sí, habiendo plantado la semilla de una gran cuestión, que no es poco.

19/05/2019
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

L’Efecte mirall

A l'espai sempre màgic de la Biblioteca de Catalunya, seu de La Perla 29, vam poder gaudir dimecres dia 15 de la posada en escena de la darrera de les novel·les de Luigi Pirandello, "UN, NINGÚ I CENT MIL" escrita el 1925 i publicada dos anys més tard.

Luigi Pirandello (Agrigent, Sicilia 1867-Roma 1936) va estar guardonat amb el premi Nobel de Literatura l’any 1934 i està considerat un dels autors teatrals més rellevants de l’Europa d’entreguerres.

Ferran Utzet dirigeix a Laura Aubert i Marc Rodríguez en aquesta obra que versa sobre la identitat i els seus límits. L'any 2017 en el marc del festival "Escenes de Filosofia i Teatre, Les nits de la Maleta a la Perla", el mateix Ferran Utzet va dirigir una posada en escena d'un fragment del text amb els mateixos actors.

A partir d'una anècdota trivial, Vitangelo Moscarda (Gengé), el protagonista de la història, s'adona que mai podrà saber com és ell per als altres, s'adona que ell no es coneix a si mateix, ja que quan es mira al mirall veu i observa, però no viu, i quan viu són els altres els que el veuen com és.

Ha començat per a ell una autèntica crisi d’identitat.

L'adaptació i posada en escena d'aquesta novel·la juga constantment amb la idea de l'efecte mirall per confrontar la imatge que veiem amb la imatge que donem als altres. De fet el mateix públic durant la representació, participa en aquest joc i comprova aquest efecte mirall; un joc molt ben trobat que d'alguna manera parteix la representació en dues parts ben diferenciades, ja que des de llavors els personatges intercanvien els seus papers, donant a la proposta una embranzida molt potent.

Perquè tal com diu Ferran Utzet Qui sóc jo en realitat?

Una primera part molt estàtica on els dos actors seuen darrere una enorme taula recaient en la Laura Aubert (magnífica... en estat de gràcia), la utilització dels recursos (perruques, corbates, ulleres i uns magnífics canvis de veu) que li permeten canviar de personatge sense bellugar-se de la cadira. Al seu costat, un “atònit” Gengé-Marc Rodriguez, descobrint que no sap qui és en realitat.

El canvi de ritme de la proposta ve marcat per una al·lucinant i inoblidable passejada de Moscarda i el seu gos al ritme del “No soy aquel” de Rafael.

Una segona part, amb intercanvi de personatges que deriva en un profund discurs filosòfic sense perdre la connotació d'humor paròdic. Un Vitangelo Moscardo que traspassant el límit del mirall, no es reconeix i acaba entrant, als ulls dels que miren, en el complex món dels anomenats bojos.

Unes interpretacions molt encertades on tots dos ens mostren la seva magnífica vis còmica, una escenografia minimalista de Paula Miranda molt adequada al plantejament de la posada en escena, amb dos espais diferenciats a banda i banda de l'espai escènic, destacant al fons una platea buida.

La il·luminació de Pep Barcons acompanya perfectament l'acció i es completa amb un acurat so de Guillem Rodríguez amb una encertada banda sonora. Al final petites seqüències cinematogràfiques amb el mirall com a nexe comú entre elles.

Una complexa proposta teatral que ens ha agradat molt i que sense cap mena de dubtes, cal veure.

La Perla 29 l'ha tornat a encertar de ple.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

17/05/2019
Markos Goikolea
Teatre Barcelona

Joc de miralls

L'última novel·la de Luigi Pirandello relata la crisi d'identitat de Vitangelo Moscarda en adonar-se que el seu nas està tort. El que comença sent un inofensiu defecte físic acaba en una gran reflexió filosòfica del protagonista a la recerca de la seva pròpia identitat. Qui som realment? Com ens perceben els altres? Quantes identitats projectem?

La posada en escena de Ferran Utzet juga encertadament amb la idea de l'efecte mirall per a presentar aquesta dualitat entre la nostra identitat i la que els altres perceben, el jo i l'altre. Partint d'aquesta idea juga amb el canvi (fins i tot intercanvi) de personatges, el teatre d'objectes, i un humor paròdic en confrontació amb un profund discurs filosòfic.

El joc dramàtic és divertit i intel·ligent però el ritme no és constant. La proposta és a vegades difusa, fragmentada i sense un eix central. Això afavoreix la llibertat del joc mentre desfavoreix el ritme i la connexió amb l'espectador, tot i que les interpretacions ajuden molt en aquesta relació. Especialment la de Laura Aubert qui assumeix el paper més còmic en la primera part i el més filosòfic en la segona.

En definitiva, una atrevida i divertida proposta amb una forma molt peculiar de posar en escena el concepte de dualitat, encara que a moments es perdi en si mateixa.

03/05/2019
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Identitat i dispersió

Uno, nessuno e centomila va ser la darrera novel·la escrita per Luigi Pirandello, adaptada ara al teatre per Ferran Utzet. Si un té en compte aquesta circumstància entendrà el perquè de la posada en escena (una primera part molt estàtica), el llenguatge utilitzat, els recursos per anar fent entrar personatges nous, etc. De fet, dona la sensació que Utzet s'ha divertit d'allò més provant tot tipus d'estratègies i fórmules teatrals que li han servit per explicar la crisi d'identitat de Vitangelo Moscarda. El text ens planteja una sèrie de qüestions gens innocents: Qui som en realitat? Per què no podem canviar tan fàcilment el nostre destí vital? Ens reconeixeríem si ens veiéssim des de fora per un instant? Moltes qüestions per a una obra de tesi que no resulta senzilla, però que és un autèntic repte.

El principal inconvenient del muntatge que es pot veure a La Biblioteca de Catalunya és que s'han buscat molts camins i no s'ha acabat per fixar un eix comú i vertebrador. Hi ha canvis de to i de ritme, i fins i tot alguns passatges s'acaben fent una mica pesats, però no es pot negar que també hi ha moments realment emotius i inoblidables. En aquest sentit, la desolació de Vitangelo passejant el gos a ritme de Raphael és un d'aquells instants teatrals que recordaré durant molt de temps. Una obra, doncs, arriscada i valenta que s'ha de veure, encara que només sigui per les esforçades interpretacions de Laura Aubert i Marc Rodríguez.

02/05/2019
Berta Cotrina Domingo
Teatre Barcelona

Cent mil en mans de dues persones

Podem començar parlant del fet que és una novel·la i no una obra de teatre, i a vegades els processos “devaluen” les paraules. Un text, de Luigi Pirandello, difícil de portar a escena. És cert que no perdem el missatge: la recerca del jo, dels nostres jo... La recerca de viure.

Quan fas un procés de reflexió i d’interioritzar l’obra, i avalues aquells moments que més han captivat, és aleshores, quan descobreixo la importància del director: Ferran Utzet. Allò que destacaria per sobre de tot: la posada en escena. Un joc constant de l’efecte mirall, ens reforça el pensament de Vitangelo Moscarda; el moment que l’espectador creua el mirall, és una escena carregada de reflexió; enginy del director, no del text.

Un repartiment molt destacable, malauradament, però, Marc Rodríguez no acaba d’estar en els seus màxims, a vegades la velocitat del text, fa que no entenguem algunes parts del text. A més a més, a vegades queda petit al costat de la interpretació de Laura Aubert, que de forma paradoxal a mig de l’obra encarna el personatge del protagonista. (En cap moment critico aquest fet, al contrari és molt encertat, però Marc Rodríguez que el mateix director “ven” com l’encarregat d’encarnar el protagonista, queda en segon pla totalment.) En aquest cas, l’escenografia és un clar personatge més, felicitar a Paula Miranda.

Una actriu i un actor, que interpreten a un gran nombre de personatges, i aconsegueixen a parts igual de fer riure al públic, i reflexionar sobre un mateix. Un humor massa sensacionalista que, en alguns moments, desencaixa amb tot el pes filosòfic del text.

01/05/2019
Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Hàbil descoberta de qui ets tu (o jo)

Tu, ets tu mateix o ets la visió que tenen els altres de tu? Aquesta és la pregunta que es fa el protagonista de Un, ningú i cent mil. A partir de l’observació de la seva dona, d’una petita imperfecció al seu cos, es comença a preguntar què més no ha vist de la seva persona i, sobretot, si els seus coneguts s’havien adonat d’allò que ell havia obviat. Quan constata que és així, la seva ment comença a obsessionar-se amb el fet que no es coneix realment i dona inici a la investigació de qui és ell realment.

La Perla 29 torna a arriscar amb la temàtica de les obres que representa, fent reflexionar a l’espectador al mateix temps que l’introdueix en la narrativa a poc a poc, amb subtilesa, convertint-se en un personatge més d’aquesta pregunta universal que, per molt que ho intentem, no sabrem mai si la podrem contestar del tot.

La posada en escena és simple i simbòlica, senzilla i austera, però tremendament efectiva. Cada peça, a sobre o a voltant de l’escenari, té un objectiu i un paper en la història.

Per la seva banda, els actors aconsegueixen fer còmplice a l’espectador en cada intervenció. La rapidesa lingüística de Marc Rodríguez és admirable, tot i que en alguna ocasió afecta a l’entesa de les seves paraules i fa perdre algun matís del text. Laura Aubert està especialment sublim en el(s) seus(s) paper(s). Cada vegada que surt a jugar amb un dels personatges es converteix en l’únic centre d’atenció, per sobre, fins i tot, del suposat protagonista.

El lloc, la posada en escena i els actors són una delícia, com ens té acostumats aquesta companyia, però la realitat és que el text de Luigi Pirandello és l’autèntic protagonista d’aquesta meravella. La reflexió filosòfica i psicològica està tramada amb comicitat, drama i emoció a parts iguals, d’una manera molt hàbil, enganxant al públic fins a l’últim sospir.

Al final queda clara una sola cosa, hem de viure i no intentar conèixer com és la nostra vida.

30/04/2019
Victòria Oliveros Layola

La Perla 29 torna a arriscar amb la temàtica portant al teatre una valenta i divertida proposta on Ferran Utzet té una forma molt peculiar de posar en escena el concepte de dualitat. Un repartiment molt destacable amb un esplèndid mà a mà actoral on Marc Rodríguez i Laura Aubert, que interpreta fins a vint personatges, aconsegueixen a parts igual de fer riure al públic i reflexionar sobre un mateix. Dues interpretacions que es gaudeixen de cap a la fi, plenes de matisos, de detall i sempre al servei del text. Els actors aconsegueixen fer còmplice a l’espectador en cada intervenció. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/05/11/un-ningu-i-cent-mil/

11/05/2019
elvira franch

«Un, ningú i cent mil» de Luigi Pirandello. A la Biblioteca de Catalunya. Una producció de La Perla29, dirigida per Ferran Utzet i interpretada per Laura Aubert i Marc Rodríguez.
Pirandello, premi Nobel de literatura de l’any 1934, va escriure aquesta novella, filosòfica plena de literatura i reflexió, l’any 1925 i representa l’obra amb més maduresa de l’autor.
Una obra que La Perla29 va decidir adaptar-la per teatre i portar-la a escena després d’uns seminaris de teatre i filosofia que ells mateixos van organitzar fa un parell d’estius. Una reflexió sobre qui som? Com ens veiem? Com ens veuen els altres?, totes les reflexions plantejades d’una manera humorística que fan pensar, però també fan somriure. I no hi ha millor manera de riure’s de nosaltres mateixos per poder aprofundir en temes mundialment plantejats.
Un viatge del protagonista que està passant una crisi d’identitat després de mirar-se al mirall. Els dos actors presenten, ell a la primera part el personatge de Vitangelo Moscarda i a la segona part diferents personatges; i ella en començar representa una diversitat de papers i acaba l’última part fent d’un noi que es qüestiona profundes reflexions, que ressalta amb uns monòlegs esplèndids d’escoltar. Moments seriosos, algunes vegades surrealistes i d’altres caricaturescos que dóna possibilitat d’un lluïment dels actors que, a parer meu, potser no han aprofitat al màxim, i segur que en algun moment l’espectador es perd al mig de tanta literatura i poca força interpretativa. Crec que han cuidat més la part més còmica i no tant la part més profunda.
La Perla29 presenta aquesta obra amb una escenografia sòbria i minimalista, que està reforçada amb dues noies que fan de tramoia. Al fons una platea buida, com un mirall del que potser no som; dos espais diferenciats: el que mira i el que és mirat, i al mig l’espai escènic. Dues parts que estan molt diferenciades i que és reforçada amb un descans que potser fa de mirall o fer-nos reflexionar el què pensen els altres de nosaltres. El director vol que l’espectador jugui amb la seva imaginació. Personalment vaig trobar aquest recurs força interessant.
Al final amb petites seqüències cinematogràfiques on el mirall és el principal objecte. Caldrà mirar-nos més al mirall? O millor no mirar-nos-hi mai?. El que sí que cal, és anar a veure aquesta proposta teatral per poder mirar i opinar.

01/05/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Vitangelo tiene una croáis de identidad! Quien es? Es realmente quien quiere ser? Tendría que seguir viviendo de la herencia que le dejó su padre? Su mujer le quiere por como es o por su dinero?
Vivimos la viva cuando queremos aparentar lo que no somos?
Todas estas preguntas se sueltan al aire en la última producción de LaPerla29, una tragicomedia de Pirandello que protagonizan Laura Aubert y Marc Rodríguez interpretando varios personajes.
Ella magnifica, él a veces hablando demasiado rápido y no se le acababa de entender bien.
Imposible no reír o almenos sonreír con las interpretaciones rápidas y frescas y las situaciones cómicas que escenifican.
Una media parte sorprendente pero innecesaria que nos ha cortado el fascinante devenir del protagonista.
Salir del teatro para decidir vivir la vida sin estar atado a las apariencias pero olvidarlo en el acto para ojear el móvil, Jajajajaja

27/04/2019
Josep OS

Avui a la Biblioteca de Catalunya he estat gaudint d’aquesta nova proposta de laperla29, una tragicomèdia de Luigi Pirandello que ha adaptat i dirigeix Ferran Utzet. Una obra que ens parla d’identitat, una reflexió sobre el qui sóc jo. Tots portem vàries màscares i encara que ens les traguem, la societat ens seguirà jutjant. Això és la història de Vitangelo Moscarda un home que viu de rendes de l’herència del seu pare i que descobreix que la seva dona el té per un pobre home i encara que ell s’esforça a caure bé a la gent, tot el poble l´ odia perquè és el fill del usurer. L’obra se’ns presenta amb moments molt divertits amb la típica comicitat pirandelliana alhora que ens ofereix un munt de reflexions. Amb una escenografia molt austera i en la qual dues noies van apareixent en escena incorporant els elements necessaris, Laura Aubert i Marc Rodriguez amb continus canvis de vestuari, de caracterització, de registre ja que tant representen a homes com a dones, es posen a la pell de diversos personatges amb un treball que qualifico d’excepcional. Per posar un però, la mitja part encoberta que passa el que passa i no desvetllaré, em sembla innecessària i fins i tot trenca la màgia del que estaves vivint. Un nou encert de laperla29 que crec cal veure si o si.

25/04/2019

Deixa la teva opinió