Un aire de família

Un deu pel director de CASTING. La tria del elenc es tan ajustada als personatges que fa que pensis que els hi han escrit a mida.La direcció d’actors deu tenir bona part de la culpa. Una historia familiar i senzilla narrada sense sorpreses ni cops de efecte exagerats. Si s’ha de cridar es crida, però no mes del que es fa en una família normal. Una comèdia que es fruit de les petites històries particulars, molt ben cosides. Com les bones comèdies ens mostra la part fosca de l'èsser humà i les seves misèries. Fa sang, però la justa. Tots els actors i actrius estan en estat de gràcia, especialment Jacob Torres en un dels millors papers que li he vist mai. Surts del teatre tranquil, taral·lejant una cançó italiana, perquè saps que faran bugada, però que, com tota família com cal, la faran a casa.

Un aire de familia no decepciona gens ni mica però tampoc s'hi troba res inesperat.Una comèdia amb humor i relacions familiars ben representatives on tothom s'hi pot veure reflectit.

Els actors molt correctes en els seus papers i l'escenografia senzilla però retratant els bars heredats d'una època just anterior d'una manera perfecte. Destacar els dos personatges que crec que val la pena anar a veure pel detall i la sinceritat com han estat tractats, tant pel director com per les actrius que els interpreten. El primer és l'actriu Maife Gil en la pell d'una mare de família patidora i protectora amb els de dins però una sogre i una dona temibles pels de fora i el sogon és l'Àgata Roca en el paper d'esposa, cunyada i nora. Tot i ser un paper entès com a menor o secundari, l'actriu fa una evolució sobre l'escenari sensacional i es pot dir que totalment versímil. Els riures amb totes dues estan més que assegurats.

Cal remarcar que tot i haver estat escrita 20 anys enrere, l'obra és tan actual que encaixa a la perfecció amb els temps que corren. Una història divertida tot i que un xic massa vista potser per l'espectador de comèdia barceloní. Una bona estona sens dubte.

Per tradició, la comèdia francesa sempre ha tingut un aire entre distingit i planer que la ha fet inconfusible. Lluny de l’esbojarrament d’alguns autors nord-americans i del cinisme dels anglesos, generalment, els textos francesos han optat al llarg dels anys més aviat pel naturalisme, deixant tot el pes del seu humor sobre el caràcter dels personatges, els seus costums, vicis i virtuts. Un aire de família, escrita ara fa 20 anys per Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, conté totes aquestes característiques i les converteix en els seus punts més forts. La direcció de Pau Durà és correcta i efectiva, però ni arrisca ni sorprèn, segurament perquè la història no li demana. I aquest és el problema: tot i la bona feina dels actors (elevant la qualitat del producte), l’obra no conté grans girs dramàtics ni un autèntic ritme de comèdia i això fa que, tot i entretenir, ni emociona del tot ni deixa empremta. Els conflictes estan ben plantejats i algunes situacions són veritablement sucoses, però, en general, tot plegat acaba sent massa previsible i, per tant, no fa res més que fer-nos passar una bona estona quan té suficient càrrega emocional com per profunditzar de veritat en tot el que se’ns explica. De tota manera, l’espectacle es prou simpàtic i optimista (encara que no ho sembli) com per fer-nos sortir del teatre amb un gran somriure a la cara.

La família és un tema recurrent i sempre eficaç no només al teatre sinó en qualsevol àmbit de la ficció. A Un aire de família en coneixem una amb totes les seves virtuts i defectes, amb personatges que es fan estimar i situacions ben reconeixibles. Un text àgil, lleuger, divertit i intel·ligent que manté el ritme i el to durant noranta minuts, sense decaure en cap moment. Amb un repartiment interessant i una direcció correcta, Un aire de família és d'allò més recomanable si el que busquem és un muntatge senzill que ens faci desconnectar i gaudir qualsevol nit de la setmana.

Mes informació...

El Teatre Romea torna a acollir aquesta comèdia francesa d'èxit nou anys després que es representés sota el títol de "Como en las mejores familias" amb Javier Cámara, Blanca Portillo i Pau Durà, entre d'altres. Precisament, aquest últim és el director de l'actual muntatge a on, inevitablement, recull l'experiència prèvia com a actor, fet que es reflecteix directament en el treball minuciós dels personatges. Així doncs, Durà ens presenta una obra que conté ritmes contrastats, mostrant molta agilitat en la interacció actoral, però alentint-se especialment en trams on els personatges es troben més sols. Tot i això, l'obra és força correcta en tots els aspectes i està ben defensada pels sis actors a través d'unes interpretacions matissades i enèrgiques. A més, cal dir que ens trobem davant d'un text ben escrit que ens parla de les relacions familiars, de la incomunicació, del masclisme i de la mala educació camuflada dins d'una situació quotidiana i propera per l'espectador. Això se'ns explica a través d'una història molt correcta, que potser no sobresurt excessivament, però que sí aguanta el llistó força bé. Se'ns dubte, la representació fa passar una bona estona a l'espectador gràcies a una comèdia allunyada del vodevil que permet una reflexió posterior a partir del seu contingut.

Penso que davant d’un text fluix com aquest, el director Pau Durà ha optat per tirar al dret i arrencar riallades fàcils, cosa que ha aconseguit sense cap mena de dubte a jutjar per les cleques que se sentien per tota la sala. A mi m’ha semblat una mica malaguanyat utilitzar el talent que hi havia damunt l’escenari d’aquesta manera, però possiblement l’error ha estat programar aquesta comèdia muntada sobre una idea mediocre i amb uns diàlegs que tenien ben poc d’enginyosos. Sí, la comèdia és molt punyetera.   Llegir-ne més